El Racó dels SomniZzz

Amb el cap ple de numerots desagraïts, en una pausa necessària enmig del preciós migdia de diumenge, la Z arrossega en Leo a fer un bonic trajecte, tot jogginejant . En deferència cap a ell, deixa el Bruce a casa (no s'emporta la música de sempre) i fa un esforç per veure el sol entre la boirota del consolidat...

Baixen la rambla, tot recte fins la platja, zigzaguegen fins les Torres, i enfilen fins la Ciutadella a fer els estiraments. Tot plegat, quaranta cinc minuts ben bons. Després tornen xino xano agafats i més relaxats(ada). Tot de sobte, en passar Mallorca, ell s'atura i deixa anar la pregunta:

- Che, y si nos llevamos estas llaves ¿dónde está el otro juego? ¿No lo habrás dejado puesto en la puerta?

(...)  (¡¡!!) (Cara de pànic de la Z)

Per sort en Leo ho ha dit en l'últim moment, per no espatllar la bonica passejada de tornada, i l'angoixa només dura uns minuts. Com era d'esperar, el pany no vol cedir, i tots suats i mig avergonyits han de trucar a la porta dels veïns, que per sort són encantadors.

Descartant l'opció spidermaniana de saltar pels balcons, només queda fer trucades, o ...una radiografia, i una mica de traça manyana-argentina que tot ho arreglen. Per sort els veïns són addictes als raig X, i en menys de vint minuts una de les radiografies fa el clic.

En entrar a casa, i abans de ficar-se a la dutxa, la Z revisa l'última nota mental ben recent relacionada amb claus (agafar sempre les claus de la moto en baixar-ne!), i n'afegeix (subratllada) una de nova i no menys important: tancar amb clau el pis fins i tot per comprar el pà.

Les operacions de l'any que estan complicant l'auditoria són les fusions i escissions d'empreses del Grup, que són complicades i porten cua. L'X, el membre de més experiència de l'equip ha explicat les implicacions i els auditors encara les estan païnt, sense acabar de treure'n les conclusions, ara ja urgents.

Recta final dels comptes anuals. El divendres, a onze dies per la formulació, els membres de l'equip de finances de l'empresa OPQ es troben al llindar de l'esgotament, com els mateixos auditors, que vaguen com ànimes per la cinquena planta. Els dies primaverencs no ajuden, tot i que potser a alguns d'ells els fan veure certa llum al final del túnel, una bretxa per l'esperança.

La part positiva del gran esforç que els han demanat és que l'equip financer d'OPQ ha fet pinya, i l'engranatge ha començat a rodar per primera vegada. El foc els ha unit i l'estat és unànim; a partir de determinada hora es succeeixen comentaris sense sentit, riures enganxosos mig histèrics, bromes que posen en dubte la salut mental dels nois, i trucades dels pares i de les parelles que no entenen res.

A quarts de set de la tarda, quan l'únic que volen els nois és abreujar el vespre, l'X escriu un paperot amb el nom d'una empresa del Grup, i crida els sèniors de les auditores externes, i les noies del seu propi d'equip. L'X és tan brillant com impopular; no desperta gaires simpaties i ningú sap mai què esperar-ne. Amb les trucades, l'X diu als auditors que els ha d'explicar amb detall una nova operació rellevant, i a les noies del seu equip que té una sorpresa per a elles. La Z es tem alguna altra urgència inesperada d'última hora. Això és per tornar boig a qualsevol, pensa.

Els auditors surten sincronitzats de la sala i s'acosten amb cara d'espant, ja veuen arruinat el cap de setmana i comencen a dubtar que el Grup sigui auditable. Abans que cap d'ells pugui fer el gest d'enuig que correspondria, i davant l'expectació de les noies del propi equip,  l'X agafa el paper on ha escrit el nom d'una empresa i teatralment anuncia seriós que ara els explicarà la nova operació de fusió per absorció d'una societat que s'ha produït a final d'exercici.  Aleshores, amb la mà que amagava sota la taula, treu el flam que s'ha guardat del dinar, el gira cap per avall, l'aboca sobre el paper, i acosta la boca a la taula.

SLUUUUURP!! Davant els deu ulls perplexos que l'esguarden, l'Y xarrupa el flam d'una bocada.

Calen dos segons per desencadenar  el riure convulsiu i desbordant , per part dels sis, que passen deu minuts treient nervis per la boca. A la Z li salten les llàgrimes, s'aguanta l'estómac per amb una mà i es recolza a l'Y amb l'altra. Quan els riures comencen a apaivagar-se per deixar pas a sospirs d'alleujament, les dues noies s'allunyen cap a les respectives taules. 

- Ara sí que em sembla que estem tots desequilibrats... -  diu una d'elles - . I l'altra només pot respondre amb el xiulet que ja s'ha fet habitual a aquella hora (# Always look at the bright sight of life ... #)

En aquest preciós cap de setmana que (diuen), ha estat el primer de clima primaverenc, la Z es recorda -en un moment de descans de la marató dels comptes anuals- d'una anècdota recent que li quedarà gravada per la vida i que té diverses interpretacions en funció dels ulls que la llegeixin:

>> Empresa OPQ. Dilluns a mig matí, després del cafè, i amb tota la calma que pot tenir algú que sap que no té pressa, la Paca arrossegà els peus desmenjadament per pujar a la planta més alta i més silenciosa de l'empresa, on quatre gats treballaven com animals per enllestir l'inenllestible. Quan sentiren els seus passos, el departament financer en ple es descentrà uns instants per prestar atenció a la conversació; la Paca, havia vingut a acomiadar-se d'un antic company a qui tenia apreci.

- Bueeeé, pues nada, venía a despedirme, que me han dado ya la baja...y como ya no volveré hasta Navidades...

El tresorer, que no estava al cas de l'estat de la dona, doncs el seu tamany més que considerable l'amagava tot i els sis mesos d'embaràs, fou a mig pas de ficar la pota. Per sort, un moment de distracció de la Paca permeté a la Z un xiuxiueig salvador: "psst, que està embarassada!".

- Ah! Pues bueno, vaya! - se'n sortí com va poder, pobre home-. Así, el médico te ha mandado reposo?

- Reposo? Naaa, puedo hacer vida normal, lo que pasa es que el médico me ha recomendado no venir a la oficina, porque no puedo llegar a casa con estas taquicardias!

En aquest punt de la conversa, la Z no va poder evitar fer un esguard a la seva companya, amb qui ja es coneixen prou per entendre's sense paraules. Els ulls de la Y eren boles de foc. Segur que si es pogués disparar amb els ulls, la Paca no hauria sortit viva. Aquella dona, que treballava d'administrativa comptabilitzant factures set hores al dia (i ni un minut més), venia a escarnir els que comptaven hores extres (regalades) com qui compta ovelles per dormir.

Quan acabà la conversació, i sentiren els passos tranquil·líssims allunyant-se, l'altre company obrí la boca sense aixecar els ulls de la pantalla.

- Ja ho diuen, que perquè uns visquin com uns reis hi ha d'haver-n'hi uns altres que siguin uns desgraciats. <<

A cavall de la moto i mentre torna de la 38ena hora laboral en el tercer dia d'una setmana inacabable, la Z fa balanç del ritme de la feina a OPQ:

Pro: És una inversió temporal, com el segon màster pagat de la carrera, i això infla coneixements i currículum.

Contra: El cansament provoca malhumor, l'estrés provoca malestar, i el malestar repercuteix en l'àmbit de la parella i social. L'àmbit social es redueix a mínims i això provoca més malestar.

Pro: No tenir cap hora lliure al dia fa que el consum sigui zero,l'estalvi major, i els minuts ociosos es valorin a preu d'or.

Contra: El rati euro/hora disminueix dràsticament i vergonyosa. Una s'hipoteca la salut mental sense poder fer-ho amb les entitats bancàries.

Pro: La motxilla de la quitança sembla més atractiva cas que la paraula prohibida s'arribi a pronunciar i acabi amb l'EROtisme de la feina desproporcionada.

Contra: El poder creixent de les empreses derivat de la paranoia (crisi!) fa que la mobilitat laboral sigui molt limitada, la sensació que es respira és que més val moure's poc i agafar-se fort a la cadira. Això comença a semblar el joc de les cadiretes.

Pro: El trànsit al carrer València disminueix un 30% aprox.a partir de les nou, i un 65% aprox a partir de quarts d'onze.

Status: L'estat de canvi en el Patrimoni Net de l'exercici no quadra amb el resultat de P&G!  FATAL ERROR, bip, bip, bip, ... en breus instants l'usuari serà desconnectat  (*)

 (*) Demà serà un altre dia

Una tarda, quan la Z era una mica més nena i força més ingènua, va arribar plorosa a casa, i es va agafar a les faldilles de la mare feta una coca de samfaina:

- Buaaaaaaaaà, aquell nen ja no vol jugar més amb miiiiiiiii a ping pooong! Diu, diu ,- intenta desencallar-se entre sanglots mentre la mare l'escolta pacient - diu que jugar només amb mi és avorrit, i que vol aprendre a jugar amb moltes altres neneees...

La mare, que de jove tenia bona tècnica de ping pong, la consola tan bé com pot...

- Z, filleta, aquell nen és molt jove, i li sembla que si toca moltes pilotetes n'aprendrà més, deixa'l estar. Si no vol jugar més amb tu ja trobaràs altres jugadors amb qui entrenar i perfeccionar, i un dia trobaràs un nen amb qui jugar cada dia i estareu empatats sempre a 21...

- Snifff ! - La Z es va eixugar les llàgrimes amb la màniga, perquè la mare sempre tenia raó. Si hagués tingut carnet de conduïr, segurament hauria anat a donar una volta en moto, si hagués tingut edat hauria pres una cervesa al vespre, i si hagués tingut més coneixement s'hauria dit la frase de les finestres que Déu et tanca i les portes que se t'obren si les veus...

Uns quants partits de ping pong més tard, un dia en que la Z arriba tard de la feina, sent un sorollet a la terrassa, i com que ha plogut molt últimament, pensa que és l'aigua que fa saltirons. Al cap d'una estona, sent uns copets suaus, i s'alça del sofà, aixeca la persiana i treu el cap intrigada. Els sorollets eren de les pedretes que algú havia tirat contra el vidre, i que ara s'estan a la terrassa apilant-se estúpidament. Quan aboca el cos recolzant-se a la barana, la sorpresa quasi fa caure la Z daltabaix, doncs es troba l'última persona que esperava amb unes quantes pedres a la mà i cara de no haver trencat mai cap raqueta. El missatge que troba entre les pedretes és força explícit "vols fer un partit com en els vells temps?"

La Z no contesta amb el mateix paper, ni apedrega el nen del ping pong que la va fer plorar. La reacció és visceral, automàtica:

- Doncs ara ja no jugo! - fa llengotes tot posant-se els polzes a les galtes, movent les mans i aclucant els ulls amb força, com fan els nens petits fent petar la llengua. Quan agafa fred, tanca la finestra i baixa la persiana d'una revolada fent cas omís de la cara d'absoluta incredulitat del nen del carrer. Es tira de nou al sofà i s'afanya a quedar amb el jugador de l'empat tècnic per divendres.

A l'empresa OPQ el Consell d'Administració de Desembre ha d'aprovar el pressupost 09 el dia D. Els directors de les filials han de reportar a la Direcció Econòmica Corporativa, i aquesta fa els ajustos que considera necessaris per presentar-lo. Un cop la Direcció General ha donat el vist-i-plau, es retorna els pressupostos a les filials suposadament autonòmiques autònomes amb els canvis dats i beneïts.

Quan el Director de la filial Cat S.L. rep el seu pressupost retocat, agafa el telefon i truca al Departament Corporatiu, i amb un to pretesament enutjat, reclama la seva part del pastís:

- Z? Hola, escolta, el pressupost que m'heu enviat no quadra amb el que es va decidir. El resultat és mig milió més baix.

Era d'esperar. La Z, posa els ulls en blanc i respira fondo, mentre va obrint fitxers excel dins la carpeta Pressupost.

- Veuràs, és que hem hagut d'afegir una partida de Management Fees, ordres de Direcció General. La matriu us ha de facturar serveis corporatius.

- Serveis corporatius? Home, però llavors el resultat d'explotació no s'aguanta! El cash flow que queda no permet fer les inversions previstes i estem a la cua del grup en finançament... (....)

Conversació estèril, estúpida. És una trucada de compromís per deixar-ne constància. Com el conseller que remuga baixet i fa el ronso per ballar. Tot són Castells de cartes que cauen en acabar-los de muntar. Els pressupostos s'aprovaran com Direcció General vulgui, exactament com cada any i s'imposaran els impostos revolucionaris i ajustos als pressupostos individuals que convingui. Quan hi ha una matriu que consolida, les filials obeeixen i callen, només faltaria.

Quan el director de Cat S.L. penja, enllaça els braços per darrera la cadira i s'estira per desentumir els músculs mentre posa els peus damunt la taula. Bah! Cada any la mateixa pallassada. Com si a ell li importés gaire el resultat de la filial. L'important és que la seva dona es va fer amiga de la del Director General i aquest els ha convidat a la mariscada de Nadal a casa seva. Management fees? Dèficit pressupostari? A ell plin!

Com és habitual a l'edifici, a les vuit del vespre només hi queden els vigilants de seguretat. Espera! només els de seguretat? No! En un llogarret perdut de la cinquena queden els desgraciats del departament financer de l'empresa OPQ, (diguem-ne X, Y, i Z), que ultimen els preparatius per la pallassada presentació de pressupostos de l'endemà. Quan els números comencen a desdibuixar-se de la pantalla, i els papers cauen de cansament, la Z alça el cap per espavilar les neurones, i veu per la cua d'ull una figura que es mou per darrera la sala. Ja està, un altre informàtic despistat -pensa- que ve a acabar d'arreglar el trasllat del departament W. S'aixeca de la cadira d'una revolada i es dirigeix cap a l'home per evitar la intromissió. A mesura que s'hi acosta s'hi fixa vagament. És un home d'uns cinquanta, baixet, rabassut, mal girbat, i amb una cara que a la Z li resulta força familiar, potser per la semblança a determinat dibuix animat.

- La V hi és? - la V és la directora financera del grup, i amb els canvis informàtics i reordenaments diversos que hi ha hagut, a la Z no li extranya que la busqui algun informàtic a aquella hora-.

- Ehmm, jo diria que encara corre pel seu despatx... si vols mirar tu mateix, és allà al fons - diu ella tot assenyalant-li-.

Aquí el senyor atura un segon la mirada neguitosa i la fixa en la Z amb una espurna de sorpresa. Coi de frikinformàtics, pensa ella, i ara què vol? Aixeca una cella a mode interrogant i amb impaciència, baixa forçadament el cap (li treu un pam) i li aguanta la mirada uns segons, fins que ell, fent-ne cas omís, gira cua i es dirigeix al despatx que ella li assenyalava, amb passos curts i ràpids.

En fi, ja s'espavilarà, ja ha estat prou llarg el dia, es diu ella, arronsant-se d'espatlles. Se'n torna cap a la seva taula, i pel camí l'assalta tota esverada la Y "Ai, senyor, què volia? Què li has dit?" "Eh? A qui? A aquell senyor? No res, buscava la V, li he ensenyat on era el despatx" "La V? El despatx?!! Ai l'hòstia! La V ha marxat fa mitja hora. Però no saps qui és aquell senyor? Si tens la seva foto cada dia davant els morros, és el President d'OPQ! No li hauràs dit una de les teves... ?!"

Glups... A aquestes alçades s'entenen sense paraules. La Z no diu res, agafa la calculadora, pica desesperadament quatre xifres i un cop calculada la seva trista quitança, li mostra la pantalla a la seva companya (que, coneixedora de la broma recurrent, tira el cap enrera per deixar anar una sonora riallada). Acte seguit, la Z s'aixeca altre cop de la cadira, i corre per atrapar l'homenet rabassut.

- Disculpi Sr.QPO... em comenten que la V ha hagut de marxar. Si el podem ajudar en res?

En B treballa de cambrer a un bar cèntric de Barcelona, un d'aquests ben situats al costat d'un cine on les iaies acostumen a berenar en sortir de veure la pel·lícula les tardes dels laborables i les parelletes del Gaixample van a menjar un parell de croquetes casolanes o una orxata les tardes dels festius.

Avui entra a la tarda a treballar, i per això té temps d'anar al mercat del barri a fer la compra de la setmana. Quan s'acosta a la parada del peix, tot carregat amb les verdures, despenja el mòbil i fa una trucada. "Hola sóc jo, escolta, què et sembla que compri de peix? Els seitons els agradaran a aquell parell? Ahà, doncs els fem en vinagre doncs. Quatre quilos, de seitons?! Animal, però que no hi toques? No amor, no crec que passin de temporada. No, tampoc crec que amb la crisi tothom es llenci a comprar seitons i s'acabin del mercat...bé, d'acord, dos, ja els congelarem..."

Un cop despatxat a la peixateria es recorda que T li va demanar que comprés pollastre. Quan s'adreça a la carnisseria, sent uns crits que acompanyen els gestos histriònics d'una de les dependentes: "Fregar? Yo? Perdona, pero yo soy Char-cu-te-ra! Por dónde me sale ésta ahora! Que contrate a una chacha!" En B es queda tan parat que dissimuladament s'enretira i fa mitja volta; ben mirat, el pollastre ja el compraran fet a l'ast el mateix diumenge.

Arriba a casa, posa els seitons ja nets en vinagre i deixa una nota per T: "Són pel dinar amb la Z i l'A, no piquis, que et conec! Pd. El pollastre del mercat era massa il·lustrat, el comprem diumenge"

A la tarda, quan entra a treballar, l'amo li fa saber que els vidres fan pena i li mana que els netegi fins que no es vegi ni una ditada. Per un moment en B té a la punta de la llengua quelcom com "Netejar vidres? Jo sóc Cam-brer!" Però a l'últim moment decideix que el seu cap no entendrà la broma, i agafa el drap i el flisflis. Quan s'encamina cap a l'aparador, pensa que quan torni al mercat passarà a preguntar-li a la xarcutera a quina Universitat va fer el Màster on ensenyen Evasió de la neteja.