El Racó dels SomniZzz

# El teu somriure murri, la teva mirada trapella, les teves pestanyes infinites. Des del moment que ens vam trobar el meu Dia de Sort, vaig sentir l'armonia que ens envoltava i vaig deixar la resta per les altres, ja no hi havia ningú més. Vam compartir una cervesa i vàrem deixar fluïr la nit, la moto ronronejava que ens duria a la terra promesa, i nosaltres no podíem fer altra cosa que creure-hi.

Ara les nits que passo allunyada de tu són fredes, i els dies que no et tinc amb mi són llargs. Em dius que Treballes en el nostre somni, que encara que ara sembla llunyà el nostre amor el farà real algun dia. Quan arribes cansat a casa i t'acarono les mans aspres, m'alces tendrament la cara i em dius Rosie, tu ets el meu Dia de Sort. Llavors em deixo perdre entre els teus braços la brisa nocturna em despentina i tot recupera el sentit; deixa que et mostri què pot fer l'amor aquesta nit, perquè, Qui sap el demà...?

Avui m'ha trucat la Sandy, diu que la Mary espera un altre nen. Totes les noies de Jersey ens hem fet grans, i ja fa anys que la mare no m'ha de donar permís per sortir amb rockers. Quan he perdut totes les altres apostes que he fet, amor meu, dono gràcies pel meu Dia de Sort. #

Of course we all grow up and we know "it's only rock and roll...", but it's not. After a lifetime of watching a man perform his miracle for you, night after night, it feels an awful lot like love (...)  (Working on a Dream, dedicat a Danny Federici)

Felicitació nadalenca by The E Street Band:

Pd. Per aquesta època m'agafa l'atac del "Santaiscoming" i la xiulocanto a totes hores. Prometo deixar de fer-ho passades festes.

Pd2: Bon Nadal and remember: he knows if you've been bad or good, so be good for goodness sake!

Si hi ha un home al món per damunt del bé i del mal, si hi ha algú capaç d'unir l'impossible, i conseguir l'impensable damunt un escenari, aquest és Ell. Ahir a la nit vaig veure el Rock'n Roll, i es diu Bruce Springsteen.

Només a Ell li podem perdonar quaranta minuts de retard, després de cinc hores llargues d'espera i rebre'l com un Déu, saltant amb els primers acords del vibrant Tenth Avenue. El setlist de la nit va ser un caramel de luxe que ens va regalar la E Street als fans de tota la vida: I'm going down, Badlands, Born to Run, Thunder Road, Darkness, Prove it All Night, i gràcies, gràcies, gràcies... Rosalita!

Com sempre, la fantàstica planificació del show i la professionalitat de la banda va deixar espai a petites improvitzacions, com satisfer peticions de cançons del públic. Quan va aparèixer el cartell amb la petició del Tougher Than The Rest, l'Uri i jo vam sincronitzar un crit de oOooh! Sens dubte el moment més emotiu de la nit. Em va enllaçar per la cintura, i vam cantar amb els ulls entelats. La mirada entre el Bruce i la Patti era tan viva i tendre com fa vint anys, i quan es van acostar per cantar junts vaig veure per la cua d'ull la Z que plorava a llàgrima viva.

A les dues hores de concert, van fer el teatre de simular que marxaven, per tornar al cap d'un minut entre la gran ovació. El Big Man està gros i gran, ja ni es mou de l'escenari. Es va quedar allà assegut, quiet, i quan tancava la boca, com que és tan negre pràcticament ni se'l veia.

No hi ha prou paraules per descriure la bèstia escènica que és el Bruce. Es menja l'escenari, fa el què vol amb nosaltres: "Rosalita, Come Out Tonigth!".. And she came out. "Rosalita, jump a little lighter"... and she jumped...

Les últimes cançons van ser en família. Els fills dels membres de la E Street damunt l'escenari, Evan Springsteen amb guitarra inclosa, força nerviós, cantant amb el seu pare l'himne folk American Land, que va fer saltar el públic. El final, apoteòsic: amb els llums ja encesos vam embogir amb el Twist&Shout, vam ballar el Shake it up baby un cop i un altre, com si el món depengués de l'energia que despreníem... tot el Camp va cantar "Bamba, la bamba...", i quan el director d'orquestra ens ordenà: "just a little bit softlier...a little bit softlier", tots vam acatar l'ordre, cantàvem fluixet, un murmuri de setanta-cinc-mil veus, "bamba la bamba..." i finalment, va fer tornar a pujar l'onada: "Now a little bit louder, a little bit louder"... i tot el camp va rugir :BAMBA, LA BAMBA! ... fins que semblava que estéssim posseïts d'una eufòria totalment incontinguda, histèrica, desbordada... aaand Shake it up Baby! No hi ha paraules. Sobretot avui, no tinc paraules, perquè no em queda ni un bri de veu.

A la Llotja, es veia alegria per un dia: només el gran del rock pot conseguir que el Sala-i-Martin es tregués l'hortera americana fúcsia amb Rosalita, i que el Laporta ballés despreocupadament Bobby Jean. A l'Hereu no el vaig veure més, segurament estava fent cerveses a baix amb en Soriano.

Fins i tot els convergents estaven contents ahir a la nit, perquè tot i no haver conseguit el We Shall Overcome per Catalunya, van poder interpretar a la seva manera el This Hard Land i el Livin' in the future, amb el crit de "Hem de lluitar!" del Boss inclòs. I segur que més d'un es va emocionar quan va sortir el fill petit del Bruce vestint el burro català a la samarreta.

Quan tot va haver acabat, em vaig adonar que les cames no em responien, estavem deshidratats, famolencs, mig morts, drogats d'eufòria. Si un dia m'he de morir de debò, sisplau, que soni la E Street Band.

Ara fa exactament nou anys i tres mesos, vaig viure el meu primer concert del Bruce. Era la gira de reunificació de la E Street Band, i encara més important, el meu primer concert Springsteen; tants anys sentint-lo, cantant-lo, ballant-lo, somiant-lo, i per fi vaig viure el que em va semblar el millor espectacle que es pot donar damunt un escenari. Però la història d'avui és una altra...

El concert era el divendres dia 9, i el diumenge 11, encara amb la ressaca d'emocions a flor de pell, vaig quedar amb el noviet de l'institut del moment. Com qui no vol la cosa, passejant, passejant, el vaig dur davant de l'Hotel Arts, on sabia que s'allotjava la Banda, perquè d'alguna manera, no podia permetre que fossin a Barcelona, i no intentar apropar-m'hi. Pobre noi, el vaig ben engatussar amb això d'anar a passejar per la platja. Davant de l'Arts hi havia desenes de caça-autògrafs que anhelaven una foto o una signatura. Vam ser-hi dues hores ben bones, tot el vespre, i cada quart d'hora arribaven nous rumors: que el Bruce i la Patti estaven sopant en alguna banda de Barcelona, que en Clarence i l'Steve eren dins l'Hotel, i en Garry estava a punt d'arribar... Entraven alguns cotxes, i hi havia corredisses i crits, i en algun moment ens va semblar veure dins l'Hotel l'Steve Van Zandt amb la seva inconfusible forma d'encorvar-se. Però res més. Va començar a fosquejar, i el meu acompanyant , que havia tingut molta paciència perquè encara se m'havia de guanyar, va començar a posar-se neguitós i famolenc... Així que vaig cedir i vam anar a sopar. La nostra economia del moment era de McDonald's, pel que vam anar a fer una hamburguesa greixosa i una cocacola, tot acompanyat de quatre petonets que començaven a perdre la innocència.

Recordo perfectament aquella nit, i un detall que sembla ben estúpid, però que vist amb retroactivitat, i amb cert fetitxisme em fa gràcia, és que vam trobar-nos a l'entrada del McDonald's un paquet de Lucky Strike per estrenar.

A la tornada cap a casa, vora mitjanit, em vaig adonar que s'havia fet tard, i havia d'avisar a casa. Com que en aquell moment (encara que sembli mentida!) no teníem mòbil, vam haver de buscar una cabina. Érem just de l'Hotel Arts, on els caçadors s'havien dispersat, cansats i desil.lusionats, i només quedava una parella fent manetes davant l'Hotel.

Mentre jo parlava amb la mare, i inventava alguna excusa per fer tard, vam sentir un crit de "Bruuuuce!". L'instint (encertat) em va fer deixar el telèfon penjant i sortir corrent cap a la veu. I allà davant, a la finestra del primer pis de l'Arts, hi havia abocat el Bruce. Tenia la Patti a l'esquena, però una de les finestres era oberta, i al sentir el crit del carrer va acostar-s'hi. Érem dues parelletes, tots quatre palplantats, saludant amb cara de babaus, i sense saber ben bé què fer. I el Bruce ens va somriure, amb aquesta mandíbula simpàtica i graciosa que té, i ens va tornar la salutació amb la mà, amb aquella espurna de senzillesa i naturalitat que el fa tan pròxim. Potser van ser tot plegat trenta, quaranta segons, un minut. Però un minut deliciosament màgic, del que tinc les imatges gravades, i sempre ho recordaré com el dia que em va saludar el Bruce. Una de les anècdotes que guardo al calaix pels néts.

No m'he tornat a trobar mai més un paquet de tabac ple. Però encara ara quan veig un paquet de Lucky pel carrer, no puc evitar pensar que potser al cap del dia m'espera una sorpresa tan grata com aquella... i és que de vegades el Bruce et saluda, i de vegades la vida et pica l'ullet.

Comença la febre, els somnis repetits, les trucades i la mobilització, la impaciència, l'anàlisi detallat dels anteriors set-lists... comença el juliol, i el compte enrera pel Gran Cap de Setmana d'E Street mania...

Ahir va sortir a la venda el llibre dels Fans catalans del Boss, la veu de la gran família springsteeniana que ens uneix a molts...

Poques sensacions a la vida puc comparar al què m'ha fet sentir el Bruce al llarg dels anys. És curiós que les poques imatges que conservo del pis on vam viure fins que vaig tenir catorze anys, estan associades a una habitació minúscula on vaig fer la descoberta del casette de The River, el primer que vaig tenir. El ballava com una boja sense saber ben bé de què anaven les lletres, i el meu pare, les passava canutes per respondre a les meves exigències de traducció exacta de les cançons.

Gràcies al Bruce vaig trobar la motivació per fer anglès des de joveneta, i sempre he tingut debilitat pels professors ianquis, i si podien ser de prop de New Jersey, molt millor. De més gran, la seva música em va donar l'energia necessària per tirar endavant en alguns matins en que no m'hauria llevat, i per disfrutar intensament algunes tardes, i m'ha fet viure alguns dels moments més grans de la meva vida, aquells que es convertiran en anècdotes pels néts. Pel Bruce he fet algunes de les coses que no faria per ningú i molt menys per res més: dotze hores de cua per les entrades, deu més per estar a primeres files, jugar-me-la a la feina, jugar-me-la amb el xicot, i infinitat d'altres petites aventures a les que sempre he donat un sentit vital.

Però sobretot, el fenomen Bruce, el que m'ha donat al llarg dels anys, és la possibilitat de viure una gran passió, un sentiment fantàstic de perfecta sintonia amb la música, i amb el que representa el Bruce per mi. És un gran amor, dels que duren per sempre, fins al punt, que em costa imaginar la meva vida sense el Bruce. Alguns dels trets que em composen, alguna de les característiques que conformen la meva persona i la meva qüotidianitat serien molt diferents sense l'existència del Boss a la meva vida.

Per què els fans del Bruce tenim aquesta connexió tan gran, i tan fidel? Perquè el Bruce és molt més que un bon músic, és tot un Fenomen. Tinc la llibreria plena de biografies springsteenianes, de revistes relacionades, a banda de la discografia complerta. La forma d'entendre el món del Bruce, i la seva forma de ser, li donen força, i el fet que sempre hagi estat coherent, humil, i honest li fan haver-se guanyat el respecte. Però més enllà d'això, que són fets objectius atribuibles a altres grans persones, el que fa el Bruce especial és el seu gran carisma. Molts dels directius i de pseudopsicòlegs que s'omplen la boca amb la paraula lideratge, haurien d'anar a un sol concert del Bruce, i veure com domina el públic i l'escenari. Que prenguin nota, això és ser un líder!

Que sóc una Friki del Bruce? I què! Ben feliç que em fa.

Hi ha cançons que em desperten una tendresa tan gran que em sembla que el cor se'm pararà...

Aquesta és una d'elles.

En aquesta època, el 88, el Bruce encara estava casat amb la Julianne Philipps; va ser al cap d'uns mesos, després de la gira del Tunnel Of Love, que va decidir que el què hi havia entre ell i la Patti havia de ser "the real deal".

És impossible no adonar-se de la gran càrrega que es respira entre ells. I serà que sóc una romàntica ingènua, o que la cançó m'ha estovat massa, però penso que el dia que trobi en els ulls d'algú aquesta Mirada que Ell li dedica a la Patti, hauré trobat l'Amor en Majúscula.