El Racó dels SomniZzz

Post número 100 i darrer del Racó. Un bloc que s'acaba perquè té limitacions d'espai, d'idiomes i de preferències.

Racó de catarsis, anècdotes i aventures, que vaig començar sola i dubtosa un primer de maig i tanco a l'inici de l'estiu següent, satisfeta i amb molt bona companyia. No creia que ho arribés a dir (pensar), però agraeixo molt la vostra presència i els vostres comentaris, que m'han alegrat estones i m'han acompanyat tot l'any.

Tanco llibreta i n'estreno de nova, on seguiré salvant-me d'una de les dicotomies de la meva vida, viure entre números sent una enamorada de les lletres...

El dia de la Senyora 

- Hola bon dia Manel. Sisplau, pots dir-me la teva previsió de superàvits a juny 2009?

-  Mmmmmmm, deixa'm pensar....

- Pensar ?!  Digue'm el què et doni el sistema i prou!

- Ja està! La meva previsió seria fer una migdiadeta cada dia, una mica més d'esport, potser fer-li més cas a la dona...

- Manel ! Els superàvits pressupostaris dels centres de cost!!!!!! Per l'amor de Déu!!

- Aaaahhhhhh! Ja m'extranyava que preguntessis pels meus Superhàbits....! Dona, és que si no especifiques...

- (#GRRRrrrrr!@!))

Nota: D'acord, la conversació és fictícia, però prometo que avui he vist escrit en un informe econòmic les paraules "superhàbit pressupostari"...

- Carinyu, hi ha meló

- ¿ A quién ?

- Eh? Que hi ha meló!

- ¿ Pero a quién tengo que llamar ?!

- ¡¿?! Només dic que hi-ha-me-ló!

- Llá-ma-lo?

- Sí! Meló! També hi ha mató ...

- ¡¿Mató?!  Qué cosas tenéis los catalanes...

                             Vista des del Cabo de Peñas

Asturias és verda, verda, tota verda. I quan surt el sol també és blava. Els dos colors es confonen quan arribes al punt més septentrional de la seva costa, al Cabo de Peñas, on t'acostes al precipici, mires al teu voltant, i la magnitud del paisatge et mareja. Esvorancs feréstecs, roques quasi verges i tot blau. Camins infinits, senders màgics, i tot tan verd!

Asturias és la sidra i la tapa generosa, els escalopines al cabrales, l'amabilitat del Nacho, les hospitalàries Casonas Asturianes, l'espectacularitat dels Picos de Europa. És descobrir el centre de Gijón i redescobrir la avenida Uría d'Oviedo, encantar-se amb els cubs de la memòria de Llanes, atrevir-se a fer la baixada en canoa pel Sella; tot ruixat amb un xim-xim interminent que ho manté tot brillant per disfrutar més el sol quan es deixa veure.

Asturias relaxa, emociona, vibra, brilla.

Per ells Asturias també és les migdiades al cotxe, despullats enmig de la pluja primaveral, discussions banals símptoma de confiança, una confiança que es fa còmoda, com el sofà quan comença a agafar la forma dels cossos. Res millor que un viatge per posar a prova els vehicles, també els emocionals. Si en tornar, dius en veu alta "llar, dolça llar", desfàs la maleta, i al cap d'una estona ja penses en tornar-la a omplir per tornar a voltar... segur que has encertat en el viatge, possiblement en el vehicle i qui sap si també en el destí.

                       Picos de Europa (Lago Ercina)

No m'agrada el tòpic (a vegades tristament cert) que les dones som com víbores que no sabem fer pinya, i ens treuríem els ulls d'enveja. Que repassem a les altres quan ens creuem només per criticar. Defenso a ultrança en el treball en equip, i procuro fer aliades enlloc d'enemigues. Reconec que m'agrada admirar la bellesa femenina d'altri, des de tots els prismes. Per això m'he assegut cinc minuts a fer la llista d'algunes de les dones que em venen al cap, i que ho reconec: m'encanten !

La meva mare, per damunt de totes, i per totes les raons.  La meva cap, per la seva energia. La Mònica Terribas, i la Raquel Sans, per la confiança. L'Aina Clotet, per la seva frescor. L'Ingrid Rubio, no sé per què. La Nicole Kidman, l'Emma Vilarasau, la Montserrat Carulla, la Julia Roberts, la Meg Ryan i la Keira Knightley, totes per raons d'armonia. La veïna del davant, per la seva amabilitat. La meva companya de feina, gran jugadora en equip, i positiva! La Laia Sanz, per admiració motera. La Lucía Etxebarría, l'Empar Moliner, l'Almudena Grandes, la lingüista elitista, l'An(tavia)na, la Carolina Aguirre, la Najat el Hatchmi (pel plaer de llegir-les). L'antiga companya de pis del meu xicot, espectacular!  La meva cosina, sempre equilibrada. La Z, mig desequilibrada.

En general no puc dir que trobi a faltar la convivència amb la S. Allò de dormir amb taps a les orelles per no sentir els talons o les dutxes a hores intempestives, el desordre de la cuina, les mil cremes escampades pel bany, el futbol dels dijous que passava davant del Polònia, el gamarús del seu amic...

Però avui, tornava amb la moto cap a casa al vespre (nit) i m'ha agafat un atac d'enyor pensant en com m'agradaria trobar-la en entrar. Compartir un dels nostres tès a la cuina, explicar-li les meves anècdotes esperpèntiques i altres despropòsits del dia. A mesura que li explicava les cabòries de la feina aquestes s'anaven fent petites, perquè sempre em recolzava, insultava els bàrbars que em feien la vida difícil, s'exaltava amb les injustícies i m'entenia quan li deia que aquest país és la cua d'Europa a nivell d'empresa (entès com a vida laboral). A quin país avançat els directius arriben a les deu i dinen en més de dues hores? I aleshores ella em deia la seva frase "los catalanes sois como los alemanes de España", i ja teníem debat encès per estona.

Em sento afortunada d'haver compartit tan bones estones, (i quina sort tinc que marxés al moment idoni per recordar-les amb tanta estima). Per sort, l'enyor a estones d'una companyia passada es compensa amb escreix per les Alegries d'una nova companyia ben il·lusionant.

Avui enyor carinyós. Propera parada, Berlín.

               Anar a comprar un candau nou per la moto i deixar-se les claus posades al pany. Que a l'endemà quan no trobes la moto i et dirigeixes a denunciar el robatori et trobis la moto abandonada pel camí. Que en anar al mecànic per canviar el clàusor et vulguin convèncer d'enganxar el quinqui amb mètodes poc ortodoxos.

Que els nois que t'ignoraven quan eres lliure com una papallona et busquin quan n'has escollit un altre. Que les dues companyes de feina es casin el mateix any i l'únic solter de l'equip sigui intractable. Que el viatge d'estiu a Argentina hagi de ser a l'hivern de Buenos Aires.

Que Hisenda canviï la llei de l'IVA el mateix any que el Ministerio canvia el Pla General Comptable . Que els comptables treballin jornada intensiva i tu facis jornada doble per treure els Comptes. Que els auditors marxin abans que tu i els consultors arribin més tard al matí. Que la màquina de cafè s'espatlli quan més la necessites. Que els directius de l'empresa dinin en tres hores mentre tu comptes els minuts durant els àpats. Que quan vas dir "treballaré per viure i no viuré per treballar" els Déus de les finances fessin vacances i que en tornar enviessin un càstig diví en forma de crisi.

Enyorar la família i no anar a veure-la prou. Que el pare es vulgui jubilar i la mare l'hi prohibeixi. Que sigui ella la nova directiva de la família i ell el qui es vol comprar un gos. Que s'especuli sobre la lesbianitat de la cadella de la família mentre ella, aliena a la polèmica, fa i desfà entre sementals.

# Isn't it ironic... don't you think? #

... and by the King I mean Stephen King:

- When he was a child, he witnessed a friend of his being struck and killed by a train. Some commentators have suggested this fact may have influenced in his dark creations, although he has always denied the speculations.

- His first influence was Lovecraft. Actually, when he was about fourteen, while browsing with his brother in an attic he found a book by Lovecraft with a macabre cover and he felt (quote) "he was on his way". King's influenced by E.Allan Poe and R.Matheson as well. And he was such a fan of Tolkien that when he was nineteen he decided to write an epic book similar to The Lord of The Rings. That's how the idea of The Dark Tower was born.

The Dark Tower, his magnum opus, consists in 7 books published separately in a period of about 22 years (finished in 2007). The story of the Gunslinger Roland has gained a lot of fans (you can say freaks like me) all over the world, there are fanzines, fansites and fanclubs that share theories and a specific language. When the story was finished, in 2007, Marvel Comics bought the rights and started publishing the comic (big success last year). Probably we'll see it in the movies in the near future.

- Stephen King had serious problems with alcohol and drugs during some years, and his biggest suport was his wife Tabitha (who is a writer as well).

- In the late 1970's, King published some books under the pseundonym Richard Bachman. In 1985, under pressure, he had to admit the authorship, which pissed him off 'cause he had created an alter ego to project different ways of writing and thinking, different nightmares (the book The Long Walk, the most macabre story I've ever read is a good example of why keeping Bachman on his own world...).

- King is a fan of AC/DC, and he used to play (kinda) rock&roll in a band called Rock Bottom Remainders with Dave Barry, Amy Tan and Matt Groening. There's a story about an encounter with Springsteen in Eric Alterman's book.

- Stephen King has appeared as a supporting actor in some movies, and enjoys doing some cameos. He's a big fan of the TV series Lost, and has caused good influence in a couple of seasons.