Els 94 milions de la vergonya

94 milions d'euros és l'import de les plusvàlues que aquest any hem aflorat pel total d'immobles que tenim a l'empresa, i que han salvat els fons propis del Grup. Un Grup amb quasi tres mil treballadors.  També és l'import que ha posat damunt la taula Florentino Pérez, per un sol jugador, Cristiano Ronaldo, així, pim! com qui compra un quilo de kiwis. Un insult a la intel·ligència dels madridistes, ja no només per l'ingent quantitat, sinó pel què representa l'individu en qüestió.

Fa molts anys que penso que l'actitud és el més important, en general més que les aptituds, per més excepcionals que siguin. Sempre hi ha algun tècnic espectacular, es pot tenir un MBA, tenir vint anys d'experiència. Però sense l'actitud, tots els actius tenen minusvalies. En C.Ronaldo pot ser bo, boníssim, però no té esperit d'equip, i no cal saber-ne de futbol per veure-ho. És com un nen malcriat i estúpid, que fa rebequeries si perd. És com aquell enginyer pallasso amb qui vaig sortir algunes vegades, a qui havien dit massa vegades que era tan i tan bo, i ja no tenia respecte pel seu equip ni pels subordinats. Que es valorava tant a si mateix, que tot li cansava, res estava a la seva alçada. Com a en Ronaldo li cansarà la Paris Hilton (sic!). D'aquí a un any, el Madrid haurà fet un forat al compte de pèrdues i guanys, com qui va comprar una casa fa cinc anys i ara pretén revaloritzar la taxació. Les coses s'han de comprar a preu raonable, estúpids! 

Jo al meu equip no fitxaria mai aquest individu, ni a preu de mercat. Prefereixo els valors de la constància, la tenacitat, el lideratge, el companyerisme i sobretot l'equip, que impulsa Guardiola (Laporta). Prefereixo una persona que un personatge. En Beckham era tan atractiu que feia esbufegar, enfarfegava, però mira, com a mínim tenia habilitat pel màrketing, elegància, i era milionari amb savoir faire. El Ronaldo només té pectorals, res més; és groller, maleducat, i la seva cara fa apologia de l'imbecil·litat.  Tenint un Messi, un Cristiano Ronaldo no el voldria ni per pagar el compte del Moët&Chandon.

Per una vegada, no sóc futbolera, però em sento absolutament culé.

servido por rosalita 7 comentarios compártelo

Spring team

Durant les últimes setmanes la Z ha tingut flaixos, déjà vús, una sensació extranya però agradable de tornar a un punt bonic. És la dolça sensació de disfrutar a la feina. Donant voltes a la moto ha trobat l'origen de la seva animositat: és l'Equip!

El sou congelat, les llargues jornades negres de comptes i els nervis estressats es dilueixen alegrement quan hi ha Equip. La Z s'evadeix recordant diversos moments que al llarg dels últims anys l'han alliçonat : recorda quan en entrar a la multinacional va sentir allò de Sempre és preferible l'actitud a l'aptitud; recorda quan en la seva època de pizzera els directius es feien creus dels resultats positius del local on treballava la Z, i no treien l'entrellat del fet diferencial amb la resta; recorda haver-se creuat amb taurons de diversos tamanys i haver nedat sempre en direcció contrària, per ajuntar-se amb els elegants dofins; recorda les felicitacions rebudes per projectes conjunts amb el seu gran amic i mestre, en C.  I tots els bons records conflueixen en un mateix delta de conclusions: El secret és l'Equip.

Els darrers mesos han estat claus al departament financer de l'empresa OPQ: un gran repte comú que semblava inassumible va crear una pressió (quasi) irrespirable, i una la sensació constant i continuada de ser a la vora de l'abisme de l'estrés. En algun moment indeterminat en que tots feien tentines èbries per la corda de la demència, es va produïr un CLICK! i l'engranatge va començar a rodar. Els nois es van trobar de sobte agafats de les mans, amb les asprors llimades i un esperit de companyerisme en l'ambient, nou per alguns. Les dues noies més joves, la Z i la Y, han respirat alleujades en tornar al món conegut de la comoditat i l'esperit de companyerisme.

Sens dubte, molt més enllà de les felicitacions rebudes del Presi, del Director i del Soci d'auditoria, que s'han adreçat als nois per agraïr-los l'esforç i l'èxit en el propòsit inicial, el més gran èxit de la temporada ha estat erigir-se en un Nou Equip de gran qualitat i excel·lència.

servido por rosalita 3 comentarios compártelo

TV3 i els avis rockers

Sovint llegeixo crítiques descarnades sobre TV3, i avui no puc evitar trencar una llança a favor de la tele catalana. Potser a vegades TV3 es passa de demagoga, o de socialista, com amb Ventdelplà. Potser pots dir que El Cor de la Ciutat ja cansa, o que pot ser endogàmica...  però crec que sovint ho compensa, i hi ha programes com Casal Rock que em recorden per què entre tots financem la televisió, i per què a casa els pares només es veu la tele catalana.

Casal Rock és un programa dedicat als avis, que ens ensenya la cara més amable de la tercera edat i que positivitza una fase de la vida que (en aquesta societat) no valorem prou. Mentre altres busquen el morbo més pervers, aquest és un programa sa, que fomenta un sentiment i uns valors que no abunden (i menys en prime time). He somrigut amb la simpatia de molts avis estimables, he rigut veient-los sentir per primer cop el Highway to Hell, i m'han relliscat unes quantes llàgrimes d'emoció en veure'ls cantar il·lusionats.

Res de competitivitat agressiva, sexe, escàndols escombraria, ni desgràcies alienes com a catarsi. Emocions més bàsiques, aptituds i actituds ben barrejades amb molta dignitat, una mica d'alegria i un pessic de gràcia. Un grapat d'avis sans i ben macos de la mà d'un professional que si abans m'agradava, ara m'enamora. En Marc Parrot, la seva calba i els seus barrets d'on surten paciència, tendresa i simpatia sense fi, són la cirereta . Avui m'alegro de poder dir que aquesta és la Nostra.

(L'àvia, l'estiu passat a Prullans):

servido por rosalita 10 comentarios compártelo

Opcions de canvi en temps de crisi

Ja no val pensar que canviar de feina, de sector, de professió, és fàcil. El gruix de la societat, els assalariats, fins i tot els de major grau, ja no tenen cap mànec de cap paella, els sous es congelen mentre la vida no frena, i cada dia som una mica més pobres. Els de sota de tot de la piràmide noten el pes com una llosa, mentre a dalt de tot es reparteixen el pastís entre cada vegada menys mans.

Ho deia i ho segueix dient Miren Etxezarreta, la gran Mestra amb qui vaig tenir el privilegi d'aprendre a la facultat: "Señores, esto no es un fallo del capitalismo, esto es el capitalismo mismo". Les classes d'Etxezarreta eren magistrals, brillants, interessantíssimes, originals, i fins i tot a primera hora eren plenes. I davant el pensament únic,  era un bri d'aire transgressor que s'agraïa i que ara rememoro amb gratitud i admiració.

Els cicles són intrínsecs al sistema, i les bombolles sempre esclaten. El món (capitalista) està farcit de contradiccions. És curiós veure per exemple, que tots aquells que s'omplien la boca contra cap tipus d'intervenció corren ara a plorar al papi-Estat perquè aquest injecti líquid als bancs, mentre als assalariats, les lloses els pesen cada dia una miqueta més. Això ens du a dues actituds possibles davant les desgràcies occidentals diàries: ens resignem i esperem el canvi de cicle, o busquem alternatives al model actual. Etxezarreta, paradigma de l'antineoliberalisme imperant (llegeixi's Sala-i-Martin), té un enfoc crític si més no atrevit i raonat. Intervencionisme keynesià contra les polítiques de les últimes dècades de lliberalisme extrem, reconduïr el mercat per posar-lo al servei de la societat, de les persones, són algunes de les seves idees. El model que proposa pot tenir embolcall d'utopia (i algunes fan ferum a marxisme i fan de mal defensar), però tanmateix tenen un fons ben fonamentat i val la pena parar-s'hi a considerar-les.

Dilluns seguirem amb les nostres feines, amb els nostres sous congelats, amb les hores de més que hem de regalar per culpa de la paraula crisi. Però potser de tant en tant, sobretot abans de votar res ens hem d'asseure, ser crítics reflexius i constructius i donar oportunitats a idees innovadores. I és que també depèn de nosaltres plantejar el món en què volem viure, el sistema que creiem just i desitjable. Potser no tot el que donem per suposat és l'única opció possible. I cal recordar que temps de crisi és també temps d'oportunitats.

servido por rosalita 6 comentarios compártelo

Probablement Tot és Mentida

- Probablement Tot és mentida - va dir ell pensativament mirant al sostre-. Si més no, La magnitud de la tragèdia que ens varen explicar de petits.

- Zzzzzz! - va fer ella- Ja hi tornes a ser amb les teves elucubracions postcoitals que em treuen la son (i una mica de polleguera, també)

- No carinyu, seriosament, pensa quina gran presa de pèl! Els Vuitanta-sis contes evangèlics, totes les historietes que ens explicaven els Mil Cretins a missa El dia del senyor...

- Para, vols? Tothom ho sap que la Benzina que alimenta l'Església no és altra que la mercantilista. Cada Tres Nadals em surts amb la mateixa història i hem de repetir la cançó d'El perquè de tot plegat...

- Potser em faig gran amor meu. Potser és que em sento Del tot indefens davant els hostils imperis alienígenes...

- Osti, ara m'he perdut. Parlem de religió o dels pressupostos de l'estat? Quin és El tema del tema?!

- Uf!- va dir ell- El tema és que ja no sé en què creure, he perdut la fe, i he decidit que No plantaré cap arbre en aquest món.

- Vaja, estàs fatal, em sembla que aquesta feina al Self Service no et prova. T'has d'animar. Què tal si fem un viatge? Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn! Apa, agafa La maleta turca, dormirem a qualsevol Hotel Intercontinental. Començarem per Guadalajara!

- Mmmm, no és mala idea! Ja posats anirem a L'Illa de Maians, què et sembla?

- Em sembla que no cal Déu perquè aquest ja és El millor del móns.

servido por rosalita 11 comentarios compártelo

PressuPOOOCst !

A l'empresa OPQ el Consell d'Administració de Desembre ha d'aprovar el pressupost 09 el dia D. Els directors de les filials han de reportar a la Direcció Econòmica Corporativa, i aquesta fa els ajustos que considera necessaris per presentar-lo. Un cop la Direcció General ha donat el vist-i-plau, es retorna els pressupostos a les filials suposadament autonòmiques autònomes amb els canvis dats i beneïts.

Quan el Director de la filial Cat S.L. rep el seu pressupost retocat, agafa el telefon i truca al Departament Corporatiu, i amb un to pretesament enutjat, reclama la seva part del pastís:

- Z? Hola, escolta, el pressupost que m'heu enviat no quadra amb el que es va decidir. El resultat és mig milió més baix.

Era d'esperar. La Z, posa els ulls en blanc i respira fondo, mentre va obrint fitxers excel dins la carpeta Pressupost.

- Veuràs, és que hem hagut d'afegir una partida de Management Fees, ordres de Direcció General. La matriu us ha de facturar serveis corporatius.

- Serveis corporatius? Home, però llavors el resultat d'explotació no s'aguanta! El cash flow que queda no permet fer les inversions previstes i estem a la cua del grup en finançament... (....)

Conversació estèril, estúpida. És una trucada de compromís per deixar-ne constància. Com el conseller que remuga baixet i fa el ronso per ballar. Tot són Castells de cartes que cauen en acabar-los de muntar. Els pressupostos s'aprovaran com Direcció General vulgui, exactament com cada any i s'imposaran els impostos revolucionaris i ajustos als pressupostos individuals que convingui. Quan hi ha una matriu que consolida, les filials obeeixen i callen, només faltaria.

Quan el director de Cat S.L. penja, enllaça els braços per darrera la cadira i s'estira per desentumir els músculs mentre posa els peus damunt la taula. Bah! Cada any la mateixa pallassada. Com si a ell li importés gaire el resultat de la filial. L'important és que la seva dona es va fer amiga de la del Director General i aquest els ha convidat a la mariscada de Nadal a casa seva. Management fees? Dèficit pressupostari? A ell plin!

servido por rosalita 5 comentarios compártelo

El Pirata Hadoff

- Ep xicot, deixa estar ara mateix la quincalla de la Castafiore! Tenim un nou cas molt més rentable que ens assegurarà la jubilació!

- N'està segur, Capità?

- Recollons, tan segur com que em dic Hadoff vailet! Mira, és ben fàcil, un negoci segur: captem uns quants pirates ben ambiciosos amb els que tenim tracte, i els convencem que ens donin els seus tresors, a canvi d'una rentabilitat del doble del mercat. Després, repartim l'or d'un dels pirates entre tots, i deixem que escampin el nostre nom pel Carib. Amb la teva fama de bon minyó i la meva reputació de pirata implacable pels mars de WS, no pot fallar. Són tots una colla de bàrbars analfabets i lepidòpters$@#¿!

- Home capità, però qui es creurà una rentabilitat del 12%?

- Minyó, què n'ets d'innocent! Com més rics són els pirates, més cobdiciosos es tornen! Al primer repartiment de beneficis, vindran fins i tot els pirates espanyols del BBAH!

- Capità, i com convencerem als clients que els nostres comptes anuals reflecteixen l'imatge fidel de les inversions?

- Llamps i trons, vailet! Això és bufar i crear dividends! Trucarem a l'auditor local més corrupte, i li demanarem quan cobra per signar l'informe net i sense mirar gaire.

- I els tresors, on els amagarem? En aquest vaixell no hi caben pas...

- Ai, passerell! Els enterrarem a una illeta del Carib on ningú fa gaires preguntes! I si un dia venen a tocar els daixonses els germans Dupond, deixarem el mapa del tresor en algun llogarret ben desorganitzat, on sigui difícil de trobar.

- Ep! Ja ho tinc! Què li sembla si els donem còpia del planell als amics catalans? Diuen que són tan babaus que cada any regalen milions i milions al poble veí.

- Veus minyó? Això és aportar una bona idea! Ja sabia jo que ens posaríem d'acord.

- Però escolti, capità... Vol dir que això és legal? Ja és ètic?

- Ètic??! Nano, Tota aquesta gentussa amb tant d'or són una colla de filibusters, esclavistes enganyapagesos, ectoplasmes financers, miserables mercantilistes, bergants, xarlatans llicenciats, antropòfags de tots els mars # ~$€#¿?!!

- Suposo que mirat així, ... qui roba a un lladre...

- Aquest és l'esperit! Va vailet, treu la blackberry i posa't a trucar abans que torni en Tornassol. Comença per la A d'Ambiciós Analfabet, i segueix amb la B de Botín.

servido por rosalita 6 comentarios compártelo

Ball de Castells (o castells de cartes?)

Critiquen el maniqueisme bushià, mentre els Uns parlen de la mort dels Altres i aquests de penjar els primers. Criden, fan que s'esbatussen, no viuen en pau.

Cada any des que tinc memòria, per aquesta època, una representació dels Uns, fa una escursió al poble del costat. Es reuneixen a la Plaça Major dels Altres amb aquests, per fer el Ball més important de la temporada, el que marcarà el ritme de l'any, el que per força hauran de ballar la resta de dansaires dels pobles respectius. Es disputen el protagonisme, tots volen comptar els llargs per lluïr-se i que el ball sigui el més semblant al propi. A ritme de sardana ara salten uns ara boten els altres, no es posen d'acord mai amb el compteig. Saltem com sempre! res de comptar i dividir! -diuen uns-. I ara, animal! S'ha de comptar perquè la dansa sigui equilibrada! Sempre acaba sent un ball estrambòtic, mai gaire semblant a la sardana, que jo recordi.

Fins que un any, un dansaire del poble dels primers trepitja l'adversari més fort que de costum, i l'espardenya es desfila. Això ja res té a veure amb la dansa més bella de les que es fan i es desfan. S'ha acabat! Un conseller assenyat s'atura sorrut i diu que ell no balla més. Aquí, o compta tothom o abandona el cercle. Però no podem ballar imparells! - s'indigna un de l'altra banda-. Hi ha un moment d'expectació; marxarà el conseller? La parella de ball del conseller dubta si seguir-li la veta, i va fent saltironets, ara compto curts, ara faig un llarg, ara miro la noia de l'altra banda que em pica l'ullet...

- Escolta tu, aquesta gent no pot ballar sense nosaltres, i si no ens plantem acabarem ballant la conga de cada any. Què fem?

- Castells?

- Digues?

- Que dic que fem castells!

- Ah! No sé, vols dir que en sabran de fer pinya els Altres? I si els ensenyem un ball de bastons?

- Fuig! Això acabaria a bastonades. Escolta, només hi ha una solució. Fotem el camp d'aquí, i tornem a casa a aprendre a ballar el Tango.

servido por rosalita 6 comentarios compártelo