La Revolució dels Pringats

L'any 15 d.C (després de La Crisi), a l'ascensor d'una de les anomenades Noves empreses Eficients es troben dos antics directius, de l'era anterior...

- Osti, nano, tu si és en G.R! L'antic director de riscos! Què, com va anar tot?

- Doncs mira, si fa no fa com tots...  vaig caure l'any de la Revolució dels Pringats (*) i des de llavors he anat voltant, tu ja saps com va això...

- Què m'has de dir! Jo abans era Conseller Delegat del grup i ara faig de comptable. I dino en una hora, no puc fer ni la copeta! I així, què, vens per l'entrevista d'Adjunt ?

- Bé, pssí, el meu fill m'ha dit -abans de continuar s'assegura que ningú els escolta, i baixa la veu fins al xiuxiueig- ... que el Director General té tendències de l'Antiga Era! Que imposa jornades de sol a sol, dina en tres hores i veu amb simpatia les hores mortes i les reunions estèrils! Com en els vells temps, vaja!

- Doncs res, que tinguis sort, jo vaig a veure si puc escapar-me de fer un informe que m'ha engaltat un dels Nous Pollastres, un nano que parla de la responsabilitat social de l'empresa cap als stakeholders! T'ho pots creure?

- Està clar que amb allò de refundar el capitalisme l'any zero ens van fotre ben bé el pèl ! Això de repartir la feina i haver de treballar tots va ser la desgràcia del segle...

- Què m'has de dir, si amb els horaris europeus d'ara fins i tot tinc temps a la tarda per veure la dona! Uf!

(*) Any 2 d.C. en que els comandaments intermitjos de les empreses del país (anteriorment coneguts com a pringats) van enderrocar els directius ineficients i es van fer amb el poder als Consells d'Administració, establint horaris i sistemes que seguien el protocol de les 3 E's (Europeus, Eficients, Eficaços).

servido por rosalita 6 comentarios compártelo

Bcn Dark Tower (o la vida és un circ)

Després d'un dia laboral d'esquizofrènia col.lectiva, arribo a casa, i m'ofego. Necessito que em toqui una mica l'aire. M'embolico ben bé amb la bufanda i surto a voltar pel barri. Hi ha dies que sento que visc com una equilibrista, caminant per la vida amb els braços en creu, damunt una corda penjada al buit, sense xarxa protectora, a vegades amb un bastó que em serveix de guia, a voltes totalment a cegues. Fent equilibris entre l'ambició lucrativa i la senzillesa mal pagada. Entre la tranquil·litat i el repte. Entre els bombons i la silueta seductora. Entre la vida social i el descans necessari. Entre l'emoció adrenalítica i el risc assumible. Entre la salut tocada del bolet i la demència patològica.

Passo prop de la Torre fàl.lica de Glòries; avui que el dia és gris i està fosca em recorda una antiga torre llegendària d'alguna saga de cavallers. Vaig mirant el terra i mirant de calmar la respiració agitada de nervis, quan tombo pel primer carrer dels Encants Vells. De sobte, em trobo envoltada de la foscor d'un carrer breument il·luminat amb dues faroles titil·lants, i sota una d'elles hi veig un home d'uns cinquanta, amb una barba canosa i descuidada, en mànigues de camisa i uns pantalons texans que almenys fa sis mesos que no passen per la bugaderia. Està enrotllant una cigarreta amb tota la cura, amb una sola mà, i fa l'impressió de no tenir cap pressa ni de notar en absolut el fred nouvingut; de fet fa ben bé la impressió de no pertànyer a aquest món.

- You look very tired, young lady - Ho diu sense aixecar el cap de la cigarreta, i em sorprèn que se m'adreci en passar-li pel costat, el feia totalment abstret per la seva activitat.

- I guess... Life is tiring, isn't it - no se m'acut cap altra resposta de com n'estic d'exhausta-. M'ha agafat per sorpresa, i m'he aturat un moment al seu costat, mirant-lo amb una mescla d'agraïment i cautela.

- # Baby, show a little faith, there's magic in the night # - Dit això, fa un moviment amb la mà desocupada i fa aparèixer una rosa vermella i preciosa, que m'ofereix amb un gest cavallerós. Per un moment em mira als ulls, que són d'un blau elèctric, i tot d'una, fa una mena de reverència i en un tres i no res s'ha evaporat, tot just puc veure'l tombar la cantonada.

Em quedo palplantada al mig de la cruïlla amb Consell de Cent, desorientada i amb una certa sensació onírica de déjà vu. Aquests ulls tan blaus, aquesta rosa tan roja... De sobte, en alçar els ulls cap a la Torre Obscura, aquesta fa pampallugues roges i granes fins brillar intensament en la nit. Totalment desconcertada, baixo l'esguard cap a la rosa i una sensació electritzant em recorre el cos acompanyant un calfred de comprensió. -Roland ...?

Brrrr! Fa fred! Dormo massa poc i he llegit massa Stephen King.

Enterro les mans a les butxaques de l'abric, renego una frase malsonant, i enfilo Independència amunt. Amb el carrer totalment desert, avanço fent tentines i pensant que la vida és un circ, i no sé si m'agrada la vida del trapezista. Estic a temps de canviar de rol? Començo a plantejar-me baixar al terra i dedicar-me a entrenar tigres, o potser ser domadora de pallassos.

* * * * * * * * * * * * *

The Dark Tower (S.King)

(Si algú hi té interès, tinc els 5 primers volums en versió digital, només m'heu d'enviar un mail)

servido por rosalita 2 comentarios compártelo

Primera passejada amb Vigor

Trec el diumenge del llit, perquè fa estona que l'espero desperta. Ha estat una nit de son lleuger, amb la impaciència a flor de pell i escalfant motors mentre somiava en carreteres i revolts. Finalment el diumenge es lleva de bon humor i sense gaires núvols. Serà un magnífic dia de platja i moto.

Per sort els meus amics estan acostumats a les meves excentricitats, i no posen cara de sorpresa ni quan em presento per anar a la platja amb una jaqueta que fa suar fins i tot els pèls del nas... Seguim el cotxe de la Soni, i la Vigor ronroneja agraïda de poder córrer una mica, ja m'ha dit que Barcelona li queda petita. Només arribar a la platja, em trec d'una revolada la roba suada (que duc literalment enganxada al cos) i faig una excepció banyant-me en aigua bruta, només per refrescar una mica la calorada. Preciós dia de sorra, relax, amigues i silencis compartits.

A la tornada, amb menys trànsit, menys calor, i més confiança, relaxo la ment i gaudeixo més del viatge. Em venen al cap els diumenges en què jo era la del seient del darrera. Sortíem amb la CB500 a fer uns quants revolts agosarats, esmorzar a Collsuspina amb alguns amics motards, i tornàvem contents i esgotats. Quan estava molt cansada, fins i tot m'endormiscava ben agafada a Ell, i quan se n'adonava, em pessigava carinyosament la cuixa per evitar que m'acabés adormint... aquests van ser els temps en què vaig descobrir les sensacions que em desperten les motos. Una màquina que s'acobla perfectament a tu, acaba sent una extensió del teu cos, i qui domina a la perfecció pot dir que és capaç de volar...

Avui no he volat, però he tingut un bon primer contacte, ens hem començat a conèixer, i tot i que la Vigor no està en plena forma, m'ha caigut francament bé. Ara només em fa por una cosa, i és que quan l'he deixada al costat de la Scoopy, aquesta última m'ha mirat per la cua dels retrovisors amb una mescla d'amargor i d'orgull ferit, que m'ha fet pensar que potser no sigui tan bona idea deixar-les de costat... Ja les he advertit que les vigilo des de la terrassa, i que pobre de la que intenti treure el cavallet a l'altra.

servido por rosalita 4 comentarios compártelo

El cràpula

El cràpula sempre havia estat un personatge que s'aprofitava tant com podia de la situació, de la vida en general i de les dones en particular. Li agradaven les dones, però no les respectava, les tractava totes igual perquè per ell no hi havia massa diferències entre elles. Aquest punt missogin que no alarmava a primera vista (quedava ocult darrera el seu somriure), era preocupant a la segona.

Ja feia dies que el cràpula no es trobava bé. Tot va començar un dia indeterminat, com un mal de panxa llunyà, que sense ser del tot dolorós, no el deixava tranquil. Els primers dies creia que era una simple grip, es removia al llit, i no es concentrava a la feina. No va anar al metge perquè no li va donar més importància.

Va passar una setmana, i després una altra, i la sensació de malestar es va anar extenent inexorablement alhora que la seva consciència es va anar apagant; es movia per inèrcia, com un titella. El cràpula va deixar de pensar constantment en com es sentia, per passar a un estat d'absentisme mental. Ell, que sempre havia estat el protagonista de la història, ara se sentia un actor més del repartiment, quasibé un extra. Una ment que abans era nítida, ara estava catatònica, es trobava com si hagués estat fumant canutos tota una setmana seguida.

Poc a poc, amb el passar de les setmanes, l'inicial malestar havia passat a ser un "no estar", i el món que abans se li apareixia a tot color, havia canviat al blanc i negre, amb tonalitats gris fosc.

Ara, al cap de mesos, la gent del seu voltant se li apareix difuminada, llunyana; el món sencer són ell i el seu "no estar". Es passeja per la vida sense ser-ne gaire conscient, només camina mirant al terra, camina inconscient, i no va enlloc.

Els amics van deixar de trucar, el van anar esborrant dels plans, finalment l'han donat per perdut. A la feina li van preparar l'acomiadament ràpid i discret, els companys van respirar alleujats per perdre de vista la seva presència incòmoda, i van allunyar-lo de les seves ments, com un mal pressagi.

Fins que arriba un dia de maig, fosc com la seva existència, i quan volta per Passeig de Gràcia, just quan creua el carrer Aragó, envoltat d'una gentada, ...

PUFFF ! ...

...el cràpula s'evapora. Desapareix, es fa del tot invisible i deixa d'existir, ell i el que restava de la seva consciència.

Tota la seva vida passa a ser una anècdota de mal gust. No sabrà mai que només ha estat el personatge d'una vida aliena, i que la seva existència només es justificava com a tal. Va començar a difuminar-se quan ella el va descartar, va perdre el color quan ella va començar a estimar-ne un altre; en el moment en què ella n'ha oblidat el nom, ha deixat d'existir.

servido por rosalita 5 comentarios compártelo

Un amor improbable (no del tot impossible)

Fa temps que tinc un gran amor impossible. Es diu GS. Em volta pel cap d'uns anys ençà, des que la vaig tastar per primer cop, i he pensat mil vegades en anar-la a buscar, emportar-me-la lluny,... Deixar l'altra i dedicar-me en exclusivitat a ella. Penso en com serien els diumenges de primavera fent una volteta fins a Sant Cugat, o Sitges... potser tornar al què feia abans, sortir amb altres parelles a fer alguna excursioneta a l'estiu...

Sí, ho reconec, últimament he pensat molt en la GS. I és que tinc una cita amb ella aquest cap de setmana. Els darrers dies m'ha costat concentrar-me en l'altra; quan anava amb ella pel carrer, em semblava poca cosa, un segon plat, tan baixeta, sense els ulls de la primera, ni la presència i l'elegància de l'altra, sense la seva versatilitat i potència que fan que els ulls em facin pampallugues...

Primer post: un nou experiment

Això dels blocs és un gran invent per aquells que sempre ens ha agradat escriure, i que alhora tenim un cert punt d'exhibicionistes, o d'egocèntrics... escriure, arreplegar pensaments, reflectir intimitats, però alhora tenir un cert afany de compartir-ho, de mostrar-ho.

Jo sempre he escrit; de petitona, en diaris d'aquells que ara ens semblen tan infantils, tots roses i plens de flors i de princeses; de joveneta, en llibretes sense princeses ni prínceps, sino més aviat plenes de gripaus, de gargots, de frases grandiloqüents...

Ara farà tres anys, en un viatge a Bèlgica amb una amiga, aquesta em va donar una idea fantàstica: escriure els somnis. Em va explicar que al seu pare li havia recomanat noséqui, i li havien donat un parell de consells per recordar-los millor: un és força lògic, relaxar-se uns minuts abans de dormir, intentar mentalitzar-se per recordar les imatges oníriques. L'altre se'm fa més difícil d'entendre; es tracta de raspatllar-se les dents amb la mà contrària a la què ho fas normalment, o sigui, que jo que sóc dretana me l'havia de rentar amb l'esquerra; el raonament d'aquesta idea és que així fas treballar la banda del cervell que normalment és menys activa, i quan t'adorms estàs més receptiu; coses de científics...

El cas és que em va semblar una gran idea començar amb la pròpia col.lecció de somnis, i vaig començar a posar en pràctica un costum, que encara mantinc, i és tenir una llibreta a mà a la calaixera, i escriure els somnis que recordo. I sembla mentida com poden arribar a ajudar a entendre'ns a nosaltres mateixos. Com, en un moment donat, et poden donar una pista sobre el què t'està passant, o veure la solució a un tema que et ballava pel cap i no sabies resoldre...

En resum, sempre he escrit una tonteria o una altra en paper, una mica pel romanticisme del full i la ploma; i sempre de forma íntima i privada, mai he compartit la llibreta dels somnis. Ara començo l'experiència de penjar algunes idees a la xarxa ... sense que siguin del tot públiques tampoc queden del tot en la intimitat... En realitat l'única voluntat que tinc al començar aquest experiment, és satisfer l'ànsia d'escriure, de poder expressar de forma més ordenada i reflexionada que en les llibretes precedents, les quatre idees que em volten pel cap, les inquietuds que em mantenen desperta i alerta... i si a més alguna altra ànima famolenca s'hi afegeix i aporta somnis, ... fantàstic! sempre serà d'agraïr!

servido por rosalita 3 comentarios compártelo