El Racó dels SomniZzz

Post número 100 i canvi

2009-06-30T10:34:59+00:00

Post número 100 i darrer del Racó. Un bloc que s'acaba perquè té limitacions d'espai, d'idiomes i de preferències.

Racó de catarsis, anècdotes i aventures, que vaig començar sola i dubtosa un primer de maig i tanco a l'inici de l'estiu següent, satisfeta i amb molt bona companyia. No creia que ho arribés a dir (pensar), però agraeixo molt la vostra presència i els vostres comentaris, que m'han alegrat estones i m'han acompanyat tot l'any.

Tanco llibreta i n'estreno de nova, on seguiré salvant-me d'una de les dicotomies de la meva vida, viure entre números sent una enamorada de les lletres...

El dia de la Senyora

Confusions bàrbares

2009-06-19T14:06:20+00:00

- Hola bon dia Manel. Sisplau, pots dir-me la teva previsió de superàvits a juny 2009?

- Mmmmmmm, deixa'm pensar....

- Pensar ?! Digue'm el què et doni el sistema i prou!

- Ja està! La meva previsió seria fer una migdiadeta cada dia, una mica més d'esport, potser fer-li més cas a la dona...

- Manel ! Els superàvits pressupostaris dels centres de cost!!!!!! Per l'amor de Déu!!

- Aaaahhhhhh! Ja m'extranyava que preguntessis pels meus Superhàbits....! Dona, és que si no especifiques...

- (#GRRRrrrrr!@!))

Nota: D'acord, la conversació és fictícia, però prometo que avui he vist escrit en un informe econòmic les paraules "superhàbit pressupostari"...

Els 94 milions de la vergonya

2009-06-19T10:42:22+00:00

94 milions d'euros és l'import de les plusvàlues que aquest any hem aflorat pel total d'immobles que tenim a l'empresa, i que han salvat els fons propis del Grup. Un Grup amb quasi tres mil treballadors. També és l'import que ha posat damunt la taula Florentino Pérez, per un sol jugador, Cristiano Ronaldo, així, pim! com qui compra un quilo de kiwis. Un insult a la intel·ligència dels madridistes, ja no només per l'ingent quantitat, sinó pel què representa l'individu en qüestió.

Fa molts anys que penso que l'actitud és el més important, en general més que les aptituds, per més excepcionals que siguin. Sempre hi ha algun tècnic espectacular, es pot tenir un MBA, tenir vint anys d'experiència. Però sense l'actitud, tots els actius tenen minusvalies. En C.Ronaldo pot ser bo, boníssim, però no té esperit d'equip, i no cal saber-ne de futbol per veure-ho. És com un nen malcriat i estúpid, que fa rebequeries si perd. És com aquell enginyer pallasso amb qui vaig sortir algunes vegades, a qui havien dit massa vegades que era tan i tan bo, i ja no tenia respecte pel seu equip ni pels subordinats. Que es valorava tant a si mateix, que tot li cansava, res estava a la seva alçada. Com a en Ronaldo li cansarà la Paris Hilton (sic!). D'aquí a un any, el Madrid haurà fet un forat al compte de pèrdues i guanys, com qui va comprar una casa fa cinc anys i ara pretén revaloritzar la taxació. Les coses s'han de comprar a preu raonable, estúpids!

Jo al meu equip no fitxaria mai aquest individu, ni a preu de mercat. Prefereixo els valors de la constància, la tenacitat, el lideratge, el companyerisme i sobretot l'equip, que impulsa Guardiola (Laporta). Prefereixo una persona que un personatge. En Beckham era tan atractiu que feia esbufegar, enfarfegava, però mira, com a mínim tenia habilitat pel màrketing, elegància, i era milionari amb savoir faire. El Ronaldo només té pectorals, res més; és groller, maleducat, i la seva cara fa apologia de l'imbecil·litat. Tenint un Messi, un Cristiano Ronaldo no el voldria ni per pagar el compte del Moët&Chandon.

Per una vegada, no sóc futbolera, però em sento absolutament culé.

Coses del bilingüisme

2009-06-12T23:03:28+00:00

- Carinyu, hi ha meló

- ¿ A quién ?

- Eh? Que hi ha meló!

- ¿ Pero a quién tengo que llamar ?!

- ¡¿?! Només dic que hi-ha-me-ló!

- Llá-ma-lo?

- Sí! Meló! També hi ha mató ...

- ¡¿Mató?! Qué cosas tenéis los catalanes...

Spring team

2009-06-03T22:56:13+00:00

Durant les últimes setmanes la Z ha tingut flaixos, déjà vús, una sensació extranya però agradable de tornar a un punt bonic. És la dolça sensació de disfrutar a la feina. Donant voltes a la moto ha trobat l'origen de la seva animositat: és l'Equip!

El sou congelat, les llargues jornades negres de comptes i els nervis estressats es dilueixen alegrement quan hi ha Equip. La Z s'evadeix recordant diversos moments que al llarg dels últims anys l'han alliçonat : recorda quan en entrar a la multinacional va sentir allò de Sempre és preferible l'actitud a l'aptitud; recorda quan en la seva època de pizzera els directius es feien creus dels resultats positius del local on treballava la Z, i no treien l'entrellat del fet diferencial amb la resta; recorda haver-se creuat amb taurons de diversos tamanys i haver nedat sempre en direcció contrària, per ajuntar-se amb els elegants dofins; recorda les felicitacions rebudes per projectes conjunts amb el seu gran amic i mestre, en C. I tots els bons records conflueixen en un mateix delta de conclusions: El secret és l'Equip.

Els darrers mesos han estat claus al departament financer de l'empresa OPQ: un gran repte comú que semblava inassumible va crear una pressió (quasi) irrespirable, i una la sensació constant i continuada de ser a la vora de l'abisme de l'estrés. En algun moment indeterminat en que tots feien tentines èbries per la corda de la demència, es va produïr un CLICK! i l'engranatge va començar a rodar. Els nois es van trobar de sobte agafats de les mans, amb les asprors llimades i un esperit de companyerisme en l'ambient, nou per alguns. Les dues noies més joves, la Z i la Y, han respirat alleujades en tornar al món conegut de la comoditat i l'esperit de companyerisme.

Sens dubte, molt més enllà de les felicitacions rebudes del Presi, del Director i del Soci d'auditoria, que s'han adreçat als nois per agraïr-los l'esforç i l'èxit en el propòsit inicial, el més gran èxit de la temporada ha estat erigir-se en un Nou Equip de gran qualitat i excel·lència.

Personatges secundaris

2009-05-22T11:58:18+00:00

(108è joc literari proposat per J.M.Tibau)

En algun racó del país dels personatges literaris, el nom del qual ara no em ve al cap, hi ha un grup de descontents. Personatges secundaris, que viuen a l'ombra del record del protagonista i queden arraconats, empetitits, a voltes indignats i ressentits.

A la banda hispànica, el cap dels insurrectes és Sancho Panza, que sempre ha pensat que el seu paper és una gran estafa. A ell li van vendre una feina d'Adjunt al Cavaller, i finalment va acabar fent de bufó, de nan malgirbat, de protector submís del gran personatge...

N'està tan fart, sent tanta ràbia contra el titular, que cinc segles després de la seva creació busca venjança amb alguns aliats. Dulcinea i uns quants més ja n'estan convençuts. Avui se li acut un fitxatge que podria ser estrella per la seva campanya. Puja amb dificultat a lloms de Rucio, i enfila la carretera nacional que surt de La Manxa direcció oest. Segons li han dit, a tres setmanes de viatge pot trobar un tal Robin, que fart de la fama gay que li han engaltat , ha iniciat una guerra contra el seu amo, un pallasso vestit de rat penat.

La Revolució dels Pringats

2009-05-10T20:52:21+00:00

L'any 15 d.C (després de La Crisi), a l'ascensor d'una de les anomenades Noves empreses Eficients es troben dos antics directius, de l'era anterior...

- Osti, nano, tu si és en G.R! L'antic director de riscos! Què, com va anar tot?

- Doncs mira, si fa no fa com tots... vaig caure l'any de la Revolució dels Pringats (*) i des de llavors he anat voltant, tu ja saps com va això...

- Què m'has de dir! Jo abans era Conseller Delegat del grup i ara faig de comptable. I dino en una hora, no puc fer ni la copeta! I així, què, vens per l'entrevista d'Adjunt ?

- Bé, pssí, el meu fill m'ha dit -abans de continuar s'assegura que ningú els escolta, i baixa la veu fins al xiuxiueig- ... que el Director General té tendències de l'Antiga Era! Que imposa jornades de sol a sol, dina en tres hores i veu amb simpatia les hores mortes i les reunions estèrils! Com en els vells temps, vaja!

- Doncs res, que tinguis sort, jo vaig a veure si puc escapar-me de fer un informe que m'ha engaltat un dels Nous Pollastres, un nano que parla de la responsabilitat social de l'empresa cap als stakeholders! T'ho pots creure?

- Està clar que amb allò de refundar el capitalisme l'any zero ens van fotre ben bé el pèl ! Això de repartir la feina i haver de treballar tots va ser la desgràcia del segle...

- Què m'has de dir, si amb els horaris europeus d'ara fins i tot tinc temps a la tarda per veure la dona! Uf!

(*) Any 2 d.C. en que els comandaments intermitjos de les empreses del país (anteriorment coneguts com a pringats) van enderrocar els directius ineficients i es van fer amb el poder als Consells d'Administració, establint horaris i sistemes que seguien el protocol de les 3 E's (Europeus, Eficients, Eficaços).

Asturias és!

2009-05-06T23:17:28+00:00

Vista des del Cabo de Peñas

Asturias és verda, verda, tota verda. I quan surt el sol també és blava. Els dos colors es confonen quan arribes al punt més septentrional de la seva costa, al Cabo de Peñas, on t'acostes al precipici, mires al teu voltant, i la magnitud del paisatge et mareja. Esvorancs feréstecs, roques quasi verges i tot blau. Camins infinits, senders màgics, i tot tan verd!

Asturias és la sidra i la tapa generosa, els escalopines al cabrales, l'amabilitat del Nacho, les hospitalàries Casonas Asturianes, l'espectacularitat dels Picos de Europa. És descobrir el centre de Gijón i redescobrir la avenida Uría d'Oviedo, encantar-se amb els cubs de la memòria de Llanes, atrevir-se a fer la baixada en canoa pel Sella; tot ruixat amb un xim-xim interminent que ho manté tot brillant per disfrutar més el sol quan es deixa veure.

Asturias relaxa, emociona, vibra, brilla.

Per ells Asturias també és les migdiades al cotxe, despullats enmig de la pluja primaveral, discussions banals símptoma de confiança, una confiança que es fa còmoda, com el sofà quan comença a agafar la forma dels cossos. Res millor que un viatge per posar a prova els vehicles, també els emocionals. Si en tornar, dius en veu alta "llar, dolça llar", desfàs la maleta, i al cap d'una estona ja penses en tornar-la a omplir per tornar a voltar... segur que has encertat en el viatge, possiblement en el vehicle i qui sap si també en el destí.

Picos de Europa (Lago Ercina)

TV3 i els avis rockers

2009-04-27T23:51:56+00:00

Sovint llegeixo crítiques descarnades sobre TV3, i avui no puc evitar trencar una llança a favor de la tele catalana. Potser a vegades TV3 es passa de demagoga, o de socialista, com amb Ventdelplà. Potser pots dir que El Cor de la Ciutat ja cansa, o que pot ser endogàmica... però crec que sovint ho compensa, i hi ha programes com Casal Rock que em recorden per què entre tots financem la televisió, i per què a casa els pares només es veu la tele catalana.

Casal Rock és un programa dedicat als avis, que ens ensenya la cara més amable de la tercera edat i que positivitza una fase de la vida que (en aquesta societat) no valorem prou. Mentre altres busquen el morbo més pervers, aquest és un programa sa, que fomenta un sentiment i uns valors que no abunden (i menys en prime time). He somrigut amb la simpatia de molts avis estimables, he rigut veient-los sentir per primer cop el Highway to Hell, i m'han relliscat unes quantes llàgrimes d'emoció en veure'ls cantar il·lusionats.

Res de competitivitat agressiva, sexe, escàndols escombraria, ni desgràcies alienes com a catarsi. Emocions més bàsiques, aptituds i actituds ben barrejades amb molta dignitat, una mica d'alegria i un pessic de gràcia. Un grapat d'avis sans i ben macos de la mà d'un professional que si abans m'agradava, ara m'enamora. En Marc Parrot, la seva calba i els seus barrets d'on surten paciència, tendresa i simpatia sense fi, són la cirereta . Avui m'alegro de poder dir que aquesta és la Nostra.

(L'àvia, l'estiu passat a Prullans):

La baronessa rampant

2009-04-21T22:42:06+00:00

(104è joc literari proposat per J.M.Tibau)

La nena s'ha passat una bona estona dalt de l'arbre, llegint Italo Calvino i absorta en les paraules que li desperten un brunzit agradable al paladar en xiuxiuejar-les. En baixar del pi, tota innocent, ha preguntat al seu pare què faria ella quan fós gran.

- Què seré de gran jo, papi?

- Advocada, filla, com l'Ally McBeal. O economista, com la teva cosina, per tenir una visió macroeconòmica del món i procurar eficiències a les empreses. O comercial, com el tiet Anton, que guanya molts calers... La nena es queda pensativa, moixa, ensopida... i fa La Pregunta:

- Pare, i si fós escriptora?

- Com escriptora!!!?? - l'home ha saltat de la taula i els ulls són a punt de sortir-li d'òrbita-.

- Tranquil Jordi, seu, no t'alteris, que et puja el colesterol. El que vol dir la nena és que ella vol viure del cuentu.

- Ah, uff! Nena! Doncs parla bé! I potser que deixis de llegir aquests llibrots d'humor negre de la Moliner, que mai entendré.

I quan la nena, tendra i llesta, fa l'esperada cara de lluç innocent, el pare, ja calmat, es torna a enclaustrar en el Marca (el futbol sí que és cultura).