Moto. Quarts de vuit del vespre d'un dimecres. Presses perquè arriba tard a la cervesa amb un amic que fa temps que no veu. Enfila Sicília fent un parell de temeritats. Arriba al Bar acordat, deu minuts tard. Salta de la moto, es treu els guants, el casc, i es fa una cua ràpida que dissimuli la despentinamenta d'un dia en què s'ha dut les mans al cap més d'un cop.

Mentre es recull el cabell davant el retrovisor de la moto, veu per la cua d'ull un noi que passa pel seu costat, ralenteix la marxa, i la mira fixament amb aquella mirada de "ens coneixem; no saps qui sóc?". La Z manté la mirada, aixeca les celles amb interrogació i sorpresa ("em sones, però de què, de què?") i com que no té ni la més mínima idea de qui és aquell noi d'ulls increïbles que la mira expectant, no sap què dir.

- Z ? - fa ell junt amb un inici de somriure-

- Sí...? - en cinc segons fa un repàs ràpid a les possibilitats recurrents (institut, universitat, ex-client, ex-company de feina, veí). No encaixa en cap opció així que només li queda fer la pregunta-. I ens coneixem de...?

- Del FTF - (bar molt recomanable de Gràcia on la Z acaba la nit sovint, ... i on sovint la nit acaba amb la Z).

- Aaah, sí, clar, i tant! Ets ... ehmmmmmm...

- No te'n recordes del meu nom - No és una pregunta. Aquí el somriure d'ell ja és ampli-. Sóc el W.

- Ai, sí, perdona, és que sóc fatal amb els noms -mentida, els recorda sempre; sempre que va serena. Però és l'excusa estàndar que la gent accepta sense plantejar-se si és una ofensa personal-.

Conversa intrascendent de tres minuts durant la qual ella pensa que és sorprenent que no en recordés el nom. Ulls insondables, somriure intrigant, feina interessant... Més tard pensarà que no en recorda el nom perquè aquella nit només tenia ulls per un altre, un peix pallasso que està fora de temporada.

Fins que arriba l'amic esperat. Inici de comiat del W., que es retira... no sense abans una ràpida intervenció de la Z que amb un ràpid moviment de mòbil ja n'ha obtingut el telèfon. L'amic s'ho mira tot des d'una distància prudencial, fins que el W ja és uns metres lluny. Dos petons, una abraçada, i el primer comentari del vespre.

- Chiquilla, ahí te he visto en forma- I és que el D.la coneix de fa anys...-