Escric quatre gargots en un paperot, a la terrassa de l'Starbucks de Diagonal, mentre faig temps perquè la reunió es retardarà, i tinc mitja hora per matar. Mira que hi havia passat vegades per aquest Starbucks, i mai l'havia vist des de la perspectiva de la terrassa. Quan treballava aquí al costat i havia de venir a l'oficina a hores intempestives, per consolar-me em concedia un succedani de cafè dels que serveixen en got de coca-cola. Sempre em demanava el mateix, un latte amb vainilla, i sempre donava un nom diferent; a vegades, si em molestava massa això que em demanessin el nom per servir-me el cafè donava noms estrambòtics, o noms de noi. I el cambrer de l'Starbucks l'escrivia sense immutar-se, a l'hora de servir-me'l cridava "Carles!" o "Rosalinda!", i tan content.

Ara fa un parell d'anys que no en sóc assídua. Quan escric, és el matí d'un dimecres de temps agradable, i després d'abocar cinc sucrets de sacarina al meu latte m'he assegut al solet. Des d'aquí la perspectiva de l'entrada a l'edifici Realia és bona, i entre la munió de yuppies clonitzats vaig veient passar antics companys i coneguts. Un parell m'han reconegut de passada, i m'han fet adéu amb el cap; quarts de deu i entren a l'oficina sense massa pressa i sense el portàtil; es nota que és temporada baixa pel sector.

Van arribant motos, que omplen la vorera com si fós un puzzle: primer els vorals, i quan no queda ni un espai, comencen a posar les peces ordenades en fileres. Les motos de la zona em recorden el soci amb qui més vaig treballar a la multinacional, que tenia una moto d'enveja. La setmana que marxava de l'empresa, aquest senyor em va trucar i em va dir (textualment): "Si en aquesta aventura on vas, et prometen l'Oru i el Moru, i només et donen el moru... sempre pots baixar les orelles, i tornar amb la cua entre cames, que aquí sempre t'obrirem la porta". Encara que sembli mentida, aquesta era la seva manera de dir-me que m'apreciava com a professional. Tenia un sentit de l'humor peculiar, que brillava per la seva prepotència, però he de reconèixer que l'home tenia certa gràcia.

Per sort avui no vinc a picar-li a la porta per demanar-li feina, sino en qualitat de client, o sigui que suposo que si me'l trobo no caldrà que baixi les orelles i li faci reverències, potser li podré donar la mà, somriure-li i dir-li que espavilin, que l'informe ha de sortir demà.