Avui ha acabat una setmana laboral que ha estat duríssima, i al sortir del gimnàs a mitja tarda he pensat, "a veure si demà fa bo, i podem anar una estoneta a la platja". Acte seguit el pensament femení "però no m'he depil.lat" m'ha dut a la que ja he fet "la meva pel.lu" al barri, però he desistit quan he vist la corrua de cotorres amb revistotes amenaçants.

Llavors se m'ha acudit que a la cantonada hi ha una altra perruqueria, d'una sudamericana grossa i simpàtica, que fa prou bon efecte. Eren tres brasilenyes, la mestressa i dues noies més joves. M'atén la més espavilada, que pràcticament no parla gens d'espanyol però que es fa entendre perfectament amb un portuguès suau i un somriure simpatiquíssim. Es diu Leia, i porta tres mesos a Barcelona, m'explica. Li dic que em vull fer axiles i ingles, i em quedo en roba interior.

La Leia treballa bé, em fa les axiles en un plisplas i m'entreté explicant-me cosetes: com es va posar l'arracada a una dent (és encolada), com va buscar pis a Barcelona (a través de la seva jefa), el que li ha sorprès més de la societat barcelonina (la gran llibertat de les dones)... Vaig sentint la seva xerrera amb accent musical, i em vaig relaxant, deixant-me dur pel cansament de la setmana.

Acabem les axiles, i mentre la cera s'escalfa i torno a acomodar-me a la camilla, comentem la jugada de les ingles.

- Ok, hagámoslo, así, un poco por aquí, y nada por allí...-intento dirigir-la-

- Nooo, las ingles brasileñas es toooodo, por aquí y allí -

Ehmmmm, en principi l'únic que volia era anar a la platja tranquil.la, no he d'anar a ballar la samba a Rio, però segurament per culpa de la seva veu dolça, i de què previament m'havia demostrat gran destresa, em deixo convèncer, li dic que endavant. Mentre que normalment em faig el que purament són les ingles, o sigui la zona de fora bikini, i intento mantenir el jardí interior acceptablement cuidat, ella em proposa treure absolutament tot el pèl púbic tret d'una línia d'un parell de centímetres d'ample i quatre dits de llarg.

Després de dues estrebades, únicament on jo havia dit "un poco por aquí", ja estic suant; ufff, no és prou dur ser dona? Per què ens ho fem això?! Però el pitjor està per venir, i si quan vaig ser a Amsterdam vaig descobrir el meu llindar amb les drogues, avui he experimentat el meu llindar del dolor.
Finalment he entès per què les brasilenyes somriuen tant i es mouen amb tanta alegria: no és que portin el ritme a la sang, és senzillament que coneixen el dolor extrem, i un cop has experimentat aquesta sensació, tota la resta et sembla una meravella.

Allà estirada, m'he oblidat de la discussió amb l'arquitecte, de la pressió pels tancaments, i de tot de coses que fins llavors em semblaven importants. Però què importa una salvetat d'auditoria, si surto d'aquí viva?!

Avui m'he descobert una piga que mai m'havia vist.

Demà, platja nudista.