Obre un ull, despenja un peu del llit, s'hi repensa i el recupera. Dóna mitja volta, rodola pel llit i estira el cap per veure un trosset de cel. Gris, trist, melancòlic. La Z torna a arreplegar-se entre els llençols. Plou, i no es llevarà. Plou, i la pluja dels diumenges li desperta la nostàlgia.

Enyora la terrassa de l'altre pis, on no sentia les ambulàncies, els crits dels nens, ni el brunzit de l'ascensor. Vivia en un àtic aïllat del brugit de la ciutat, tan silenciós que podia sentir l'essència de la pluja repicant el terra, podia veure totes les gotes caure i relliscar pels vidres de l'habitació.

Recorda els diumenges de pluja en què es despertava al costat d'Ell, amb l'abraçada adormida de l'amor, amb l'alleujament de no haver-se de llevar i el pensament que no hi podia haver millor lloc on estar que aquell llit calent i agraït. Amb els cafès amb llet servits entre petons i algun "vigila amb els llençols". Dies feliços on se sentia estimada, i sobretot acompanyada, una sensació d'amparament, de (falsa) seguretat, de princeseta mimada.

Acaba de recrear-se en els records traïdorament adulterats, pensaments retocats acuradament com els esborranys d'un pintor. Ja no sap on és la línia entre el què realment va ser aquella història d'amor, i el què voldria que hagués estat. Però, té gaire importància ara?

La Z s'aixeca, va a la cuina de puntetes per no despertar la companya. Es fa un cafè i es serveix un bol de mousse au chocolat que va fer ahir la S. per la festeta de la nit.

Recorda una de les grans veritats del Boss "every fool's got a reason to feel sorry about himself". I es concedeix la llicència d'esmorzar al llit, amb la finestra oberta i l'ordinador encès al costat per tota companyia, ja no com una princeseta, sino com una autèntica reina.