Ara fa un trimestre que pateixo El Despropòsit de l'Any: per raons que no venen al cas, em toca exercir de Presidenta de la Comunitat de veïns...
Fins fa quatre dies no havia entès a fons l'intríngulis del personatge de Juan Cuesta. Ara puc dir que comprenc bé que el Señor Presidente de Esta Nuestra Comunidad fós un obsesso paranoic delirant amb els nervis destrossats, vaja, que el pobre estés com una cabra. No n'hi ha per menys. Dels tres mesos de càrrec, me'n vaig passar un posant-me al dia, recopilant claus que he de tenir, paperots que havia de llegir, actes per aprovar... El segon mes va ser el dels pressupostos, cada setmana havia de venir un industrial diferent, trucada amunt, viatge avall,... Aquest mes, a sobre, toca la persecució dels veïns impacients, que em pressionen per accelerar un tema que s'ha aprovat recentment (a instàncies de l'actual Presidenta!), després de mesos d'aplaçaments en junta. Ahir fins i tot em vaig trobar un post-it a la bústia interrogant-me! Després de mesos, ara ve d'una setmana?! Sisplau, senyors...
No cal dir que l'Administrador més que ajudar o administrar com el seu nom indicaria que és la seva funció, contribueix al Caos: m'envia factures que no ens corresponen, em dóna imports incorrectes, desconeix absolutament els pressupostos i els ròssecs que tenim... tot això a banda d'enviar una vergonya de pressupostos que com tothom sap estan inflats amb un 15% de marge que s'autoliquida com a "comissions d'administració"... D'aquí he tret una Teoria, (cada cop estic més convençuda que s'acosta a la realitat), i és que les administracions de finques són en realitat Head Hunters enviats pels Déus; captadors de gent amb talents i paciència de Sant. I si aguantes el mandat sense decaure, i amb elegància, entres directament a un dels Regnes del Cel. No hi ha una altra explicació raonable que no passi per tractar els administradors de rapinyaires inútils i barroers.
És per això, perquè tinc ganes d'anar a un dels Cèls a viure una mica de bona vida, a veure si els angelets toquen Rock i si és cert que allà dalt mengis els dolços que mengis el cul no se'n ressent, que aguantaré estoïcament els tres trimestres que em queden. I quan em creui amb la de l'àtic, en lloc de posar-me el casc de la moto i baixar la visera com tinc temptacions de fer, li aguantaré la porta, i mentre passa li diré: "tot controlat, la setmana vinent està arreglat". Mentre em mossegaré la part interior de la galta, i tindré la sensació que em guanyo un trocet de cel...
A vegades la vida posa proves que en cas de superar un sap que és més fort, que ha aprés. A vegades el camí d'Ítaca es presenta en forma d'un veí que deixa anònims, un expresident que compara la gestió o qualsevol personatge que no sortia a Aquí no hay quién viva perquè semblava excessiu. Tinc un amic que podria ser la imatge de la paciència, només recordo veure'l de mala llet durant l'època en què va ser el president de la seva comunitat.
Ànims.
Oriol.
No saps com et comprenc. Quan em vaig instal·lar al meu pis, l'edifici estava just acabat, i tots els veïns erem nouvinguts. Com algú havia de ser el primer President, i jo visc en el 1er. A, em va tocar. Aquell any no li desitjaria al meu pitjor enemic!! A totes les dificultats habituals que et vas trobant (I que, efectivament, són una prova per al cel), es van afegir les queixes contra la constructora per defectes en pisos i zones comuns, triar un administrador, que no teníem, buscar tècnics per a tot el que anava malament o directament no funcionava, fer tota classe d'instal·lacions que faltaven (línies telefòniques d'urgència en els ascensors, il·luminació i ventilació del pàrquing, canviar panys de qui ningú tenia clau...) Terrorífic. Encara sort que trigarà 24 anys a tornar a tocar-me...
Gràcies per la comprensió nois, també he de trencar una llança en favor de la veïna del davant, que és un sol i em dóna un cop de mà en tot el què pot. No ho llegirà mai, però gràcies Marisa, et guardaré un raconet al cel (si hi arribo)!