Si hi ha un home al món per damunt del bé i del mal, si hi ha algú capaç d'unir l'impossible, i conseguir l'impensable damunt un escenari, aquest és Ell. Ahir a la nit vaig veure el Rock'n Roll, i es diu Bruce Springsteen.

Només a Ell li podem perdonar quaranta minuts de retard, després de cinc hores llargues d'espera i rebre'l com un Déu, saltant amb els primers acords del vibrant Tenth Avenue. El setlist de la nit va ser un caramel de luxe que ens va regalar la E Street als fans de tota la vida: I'm going down, Badlands, Born to Run, Thunder Road, Darkness, Prove it All Night, i gràcies, gràcies, gràcies... Rosalita!

Com sempre, la fantàstica planificació del show i la professionalitat de la banda va deixar espai a petites improvitzacions, com satisfer peticions de cançons del públic. Quan va aparèixer el cartell amb la petició del Tougher Than The Rest, l'Uri i jo vam sincronitzar un crit de oOooh! Sens dubte el moment més emotiu de la nit. Em va enllaçar per la cintura, i vam cantar amb els ulls entelats. La mirada entre el Bruce i la Patti era tan viva i tendre com fa vint anys, i quan es van acostar per cantar junts vaig veure per la cua d'ull la Z que plorava a llàgrima viva.

A les dues hores de concert, van fer el teatre de simular que marxaven, per tornar al cap d'un minut entre la gran ovació. El Big Man està gros i gran, ja ni es mou de l'escenari. Es va quedar allà assegut, quiet, i quan tancava la boca, com que és tan negre pràcticament ni se'l veia.

No hi ha prou paraules per descriure la bèstia escènica que és el Bruce. Es menja l'escenari, fa el què vol amb nosaltres: "Rosalita, Come Out Tonigth!".. And she came out. "Rosalita, jump a little lighter"... and she jumped...

Les últimes cançons van ser en família. Els fills dels membres de la E Street damunt l'escenari, Evan Springsteen amb guitarra inclosa, força nerviós, cantant amb el seu pare l'himne folk American Land, que va fer saltar el públic. El final, apoteòsic: amb els llums ja encesos vam embogir amb el Twist&Shout, vam ballar el Shake it up baby un cop i un altre, com si el món depengués de l'energia que despreníem... tot el Camp va cantar "Bamba, la bamba...", i quan el director d'orquestra ens ordenà: "just a little bit softlier...a little bit softlier", tots vam acatar l'ordre, cantàvem fluixet, un murmuri de setanta-cinc-mil veus, "bamba la bamba..." i finalment, va fer tornar a pujar l'onada: "Now a little bit louder, a little bit louder"... i tot el camp va rugir :BAMBA, LA BAMBA! ... fins que semblava que estéssim posseïts d'una eufòria totalment incontinguda, histèrica, desbordada... aaand Shake it up Baby! No hi ha paraules. Sobretot avui, no tinc paraules, perquè no em queda ni un bri de veu.

A la Llotja, es veia alegria per un dia: només el gran del rock pot conseguir que el Sala-i-Martin es tregués l'hortera americana fúcsia amb Rosalita, i que el Laporta ballés despreocupadament Bobby Jean. A l'Hereu no el vaig veure més, segurament estava fent cerveses a baix amb en Soriano.

Fins i tot els convergents estaven contents ahir a la nit, perquè tot i no haver conseguit el We Shall Overcome per Catalunya, van poder interpretar a la seva manera el This Hard Land i el Livin' in the future, amb el crit de "Hem de lluitar!" del Boss inclòs. I segur que més d'un es va emocionar quan va sortir el fill petit del Bruce vestint el burro català a la samarreta.

Quan tot va haver acabat, em vaig adonar que les cames no em responien, estavem deshidratats, famolencs, mig morts, drogats d'eufòria. Si un dia m'he de morir de debò, sisplau, que soni la E Street Band.