Per fi, un bon llibre! Un regal especial de Sant Jordi provinent d'un Jordi ha estat el millor llibre d'aquest any. M'ha salvat de l'avorriment d'un infumable en anglès, d'un petit desengany amb Stephen King, i de la mediocritat de l'últim Katzenbach. Definitivament, m'ha tornat la gana, perquè l'he devorat en una setmana, o el què és el mateix, en dues sessions de piscina i quatre dies de platja.

Premi Ramon Llull 2008, és una novel.la impecable, de ritme trepidant, nivell altíssim de català, realista i amb personatges creïbles, i m'ha fet passar per la incredulitat innocent, la conmoció, l'esgarrifança, i la ràbia.

L'autora, Najat El Hachmi, és catalana, de Vic, on ambienta bona part de la novel.la, té vint-i-nou anys, i origen familiar marroquí. M'ha fet pensar molt en l'any que vaig viure a l'Hospitalet, en un pis-cova on si obria la finestra del celobert, sentia un dia la cantarella religiosa de vaivé inacabable i al següent crits dels veïns (la majoria paquistanesos i marroquins), que vés a saber què es deien, si feien iuius de contents o si em maleïen per penjar roba interior de colors.

El que m'he preguntat quan he acabat la novel.la és si El Hachmi tenia alguna altra intenció a banda de la catarsi pròpia d'escriure, si tenia un interès determinat a donar ressò a una visió de la cultura musulmana.... perquè a mi per descomptat, el patriarca no m'ha despertat cap empatia i encara menys simpatia. Em costa d'entendre una cultura (?) retrògrada, que s'enfronta a la racionalitat i condemna la dona.

Potser el missatge positiu és l'esperança que ens dóna la visió de la filla, la narradora...

Un alè d'aire fresc, literàriament parlant. I de la moral de l'obra, que cadascú tregui les seves conclusions.