Els millors venedors d'Istambul es concentren als Grans Basars. Allà va canviar la meva visió dels turcs com a petits estafadors i vaig començar a veure'ls amb millors ulls. Als Basars, que són immensos mercats, a diferència de la resta de comerços i petits negocis de la ciutat, la gent parla anglès i diverses llengües. En sentir-nos, en diverses ocasions ens van identificar com a catalanes. El primer cop em va sorprendre en gran mesura sentir un turc dient-me "la pela és la pela"; un altre ens va cantar els preus en català i un tercer ens va recitar els setze jutges. La conclusió és que els catalans viatgem i som un bon target.
La principal característica dels Basars i dels comerços d'Istambul en general és que quasi res té un preu fixat. Una de teories més bàsiques de l'economia diu que les coses no tenen un preu en funció del seu valor intrínsec (que no existeix), sino que el preu és només l'expressió monetària del valor que nosaltres donem a quelcom. El fet de fer oscil.lar el preu dóna lloc al famós regateig que dóna certa inseguretat al principi, però que pot ser molt beneficiós pel client si sap com moure-s'hi. La negociació posa en pràctica una altra teoria econòmica interessant: la de l'excedent del consumidor/venedor. L'excedent és la diferència entre l'import que el comprador finalment paga i el màxim que hauria estat disposat a pagar (i viceversa pel venedor). La transacció perfecta és la que maximitza l'excedent per ambdues parts, és el que en diríem una operació win-win. Al Gran Basar vaig trobar el que buscava i vam tancar el preu amb una encaixada: Good business man. My pleasure, lady. Bons excedents, tots contents.
La conversa més interessant va ser amb el propietari d'un comerç del Basar de les Espècies, un turc molt hàbil i intel.ligent. Factura mig milió d'euros anuals i només té dos assalariats. Tenint en compte que aquest import és aprox.el doble del que factura una sabateria de a Barcelona, que la infrastructura és molt inferior i que el cost de vida de Turquia és la meitat que el català, aquest senyor és ric. També era educat i solter. Quan va proposar de seguir la conversa tot sopant vaig declinar amablement l'oferta. Li vaig dir que era economista i que em podia fitxar de Directora financera quan tingués tota una cadena, però em va fer l'efecte que no em prenia gaire seriosament. En tot cas vam quedar empatats, jo tampoc me'l vaig creure quan em va dir que viuria millor si fós la seva muller.
Excepte el darrer paràgraf doncs jo no m'he trobat mai amb una oferta com la que et van fer a tu, estic 100% d'acord amb el que expliques del Gran Basar. Hi he entrat diverses vegades i per a mi que em dedico precisament al comerç aquestes visites sempre han sigut com una lliçó magistral de com funciona a la practica el comerç, en aquest cas a la menuda, amb la intel·ligent utilització d’uns recursos bàsics però que serveixen per a qualsevol mena d’intercanvi comercial. Sempre he pensat que per explicar els fonaments de la llei de l’oferta i la demanda un dels millors llocs per fer-ho és el Gran Basar. Són uns veritables artistes i s’ha de reconèixer que ens donen mil voltes. I tornant a l’amable oferta que vas rebutjar potser algun dia et sabrà greu no haver-la acceptat però coneixent les diferencies socials existents entre ells i nosaltres crec que vas fer molt bé.
Gràcies pel comentari Miquel, has exposat molt bé la conclusió, i és que els Basars són una classe avançada d'economia bàsica. A mi em va encantar el regateig, i vam fer bones compres! Quant a l'oferta, jeje! aquesta setmana m'han fet més proposicions de les que em faran al llarg de la vida, segur! I amb tots els respectes per aquell senyor que era encantador, abans aniria a escombrar a una Caixa que ser únicament "la dona de" ningú.