Com deu ser veure tota la vida des de darrera d'un vel? Tota coberta de negre, sense que (quasi) ningú et vegi mai, sense tenir una individualitat, intimitat, independència, i d'altres paraules inestimables.... és indesitjable, innacceptable, inaguantable, indignant... Diuen que és la cultura. Jo hi posaria la partícula IN davant.
A Istambul, moltes dones vesteixen vels, d'altres mocadors, algunes van totalment tapades i no alcen els ulls si un home s'hi acosta. També n'hi ha moltes que vesteixen a l'occidental. Les dades oficials diuen que a Turquia, el 60% de les dones porta vel. Als bars d'Istambul, als comerços, passejant pel carrer, el percentatge de dones és vergonyosament escàs. A les mesquites, les dones resen a banda, en uns espais petits i secundaris(*). Quina classe de societat moderna deixa la dona tancada a casa, en segon pla, la margina i la tapa (fins i tot a trenta-vuit-graus)? La resposta per mi és òbvia: CAP.
A principi d'any, el Parlament Turc va ratificar l'autorització del vel a les universitats, trencant el laicisisme que se suposa al règim. Un noi suís de vint-i-dos anys amb molt de senderi, em va dir entre narguiles (**) que hem d'encoratjar els turcs, els hem de facilitar l'entrada a l'UE perquè és la manera de modernitzar el país, de captar un mercat emergent important, i guanyar un bon aliat. Jo els faria una bona llista de deures, sense entrar a discutir temes de paritat de moneda ni mesures proteccionistes. La més important: la llibertat de la dona. I segurament les dones serien les primeres a alçar-se contra la mesura. Una espècie de Síndrome d'Estocolm que costaria de païr, però a la llarga seria beneficiós. Són temes religiosos, no ens hi hem de ficar, em van dir. L'ablació també és un tema cultural i religiós? On és el llindar que s'ha de permetre, on posem la línia? Ara que el país és en negociacions amb Europa, tenim l'ocasió de posar normes, d'imposar límits, de fer valer el sentit comú. I anihilar les possibilitats de les dones no és una opció que Europa hagi de permetre.
És una autèntica llàstima que no vam poder discutir el tema amb cap turc jove, perquè cap d'ells parlava anglès. Aquest seria el segon punt de la llista de deures socials. Tenen feina, els turcs.
(*) Cartell que assenyala l'espai destinat a les dones dins una mesquita
(**) Narguile: tabac aromatitzat en catximba
A l'altra banda de l'estret, a la Istambul asiàtica quasi gens visitada pels turistes però molt representativa del conjunt del país (tot i trobar-se a només uns pocs minuts de ferri), el percentatge de dones tapades puja espectacularment en comparació a la Istambul occidental i cosmopolita que coneix tothom. Ataturk va fer molt per la modernització del país però és evident que hi ha encara una important assignatura pendent. La (in)cultura de la societat turca respecte a les dones, fet que no és pas un monopoli de Turquia sinó de quasi tot el mon àrab, és bàsicament el que més ens separa. Si només fos pels aspectes econòmics i veient que Bulgària i Romania ja són països “homologats” per l’UE, Turquia hi hauria entrat com a membre de ple dret molt abans.
Jo no tractaria el fet de la discriminació de la dona en aquest i en d'altres països com un fet anti-cultural, ja que si una cultura és diferent a la del lloc on has nascut, això no té res de dolent sinó al contrari.
El que sí que és aquest fet, és una falta de llibertat, i si respecte a la dona tenen aquesta manca de llibertat, segur que en d'altres aspectes també la tenen.
Gracias a una abuela valenciana (Y a un diccionario on-line) he podido leer tu artículo, que me atrajo desde el título. Es una de mis muchas obsesiones. ¿Donde narices está el límite de lo "cultural"? ¿Hasta dónde hemos de permitir que amparándose en costumbres ancestrales (Que ya lo dice la palabra, son de tiempo de nuestros ancestros, no del siglo XXI) se discrimine, doblegue, explote y humille a millones de mujeres?
Si de mí dependiera, erradicaría del mundo esa religión alienante y discriminadora, caracterizada por "rasgos culturales" tan medievales como la ablación o el burkha, una religión que convierte en ley la total sumisión de las mujeres, convertidas no solo en seres humanos de segunda clase, sino en una especie de rebaño de ganado propiedad del padre primero y del marido después, del que éstos pueden disponer a voluntad.
La segregación de las mujeres en los países árabes es más dura que la que sufrieron los africanos a manos de los blancos en la sudáfrica racista, un régimen unánimemente considerado en su día injusto y abominable. En cambio, sobre la discriminación de la mujer en los países de mayoría musulmana, se guarda silencio, y todos los políticos se muestran por lo menos prudentes, no vayan a cabrearse.
Con todo, lo peor, a mi entender, es que muchas (No todas, claro, pero quizás sí la mayoría) de esas mujeres sometidas aceptan pacíficamente la sumisión, hasta la consideran justa y lógica. He conocido un par de chicas magrebíes, tampoco más, pero en ambos casos me consideraron poco menos que engendro del demonio por simplemente discutir y poner sobre la mesa su situación, sus limitaciones, por tratar de hacerles ver que con la excusa de la religión las han esclavizado, y encima ellas lo aceptan mansamente. Y no solo eso, una de ellas, me repugna reconocerlo, me espetó "pues vete preparando, que tú acabarás también cubriéndote la cabeza..." Si las personas a liberar son las primeras en no querer liberarse, poco puede hacerse.
Me ha gustado mucho leerte, acabo de empezar el blog y aún no tengo muchas amigas virtuales. Si no te molesta, te añado a la lista y me iré pasando por aquí armada del diccionario on-line. Un beso.
Encertes, però és un tema complex, més del que a primera vista pugui semblar. Estic d'acord amb tu i amb els anteriors comentaristes que certes coses que atempten a la més bàsica dignitat humana no s' han de permetre en nom de cap creença o tradició, que aquestes reminiscències del passat s'han d'abolir a la llum de l'estipulat en la Declaració dels Drets Humans, de la mateixa manera que a Espanya es va abolir la Llei del Codi de les Set Partides d'Alfons X el Savi (Llei veritable que va estar veritablement vigent) que permetia al alcaide d'un castell o fortalesa que es trobessin assetjats menjar-se (literalment) als seus propis fills abans que rendir-se per fam i deshonrar així al seu Senyor Feudal.
I no obstant això, Quina solució hi ha? Abolir la seva cultura, tradició i creences per la força? No ens convertiria això en nous "evangelitzadors d'indis" com els que denunciava fa ja segles Fray Bartolomé de las Casas? Hem d'imposar la nostra cultura, per democràtica que sigui, a qui de manera ostensible no la vol acceptar? Perquè Casiana té també raó : Per més que sigui fruit d'una educació perversa i coactiva, d'un devastador rentat de cervell, la veritat és que moltes d'aquestes dones oprimides no nomès accepten de bon grat l'opressió, sinó que rebutjarien ser "alliberades", i a títol d'exemple recordaré les manifestacions de dones musulmanes a favor del vel islàmic en les escoles franceses (i catalanes...) Hem de protegir-les de si mateixes? No les estem tractant llavors, nosaltres també, d'incapaces? No és fàcil, no, o almenys no ho veig jo senzill de resoldre...
El pitjor de tot és que dones catalanes que s'enamoren d'un àrab i es casen amb ell adopten aquesta tradició del vel i estan orgulloses de portar-lo. Elles diuen que no és un simbol de submissió i és clar que s'autoenganyen. Jo crec que els àrabs copulen tant bé que les dones fan el que sigui per a que no les deixin...és una broma de mal gust però qui no ha llegit la Passió Turca.
Fantàstiques aportacions, totes!! Gràcies nois!! Porto dies discutint el tema amb companys de viatge, i com diu en Bérnicus, és un tema complex, no hi ha una solució bona i única, tot són opinions.
El meu punt de vista és molt proper al de Casiana (per cert, benvinguda!!), per una banda la racionalitat em diu que s'ha de respectar, que és diferent i respectable, però.... no m'ho crec, mai m'ho faran creure. La discriminació de la dona (en tots els àmbits) és una immensa vergonya que no es justifica per res (ni tan sols perquè ella estigui tan domesticada que cregui que és el més normal). Ara, des d'aquí, quina postura s'ha d'adoptar? Jo crec que el més sa, prudent i sensat és rebre'ls a la UE amb condicions "mitjanament severes" i treballar-hi des d'allà; el nyic nyic i els condicionants econòmics són una bona medicina.
Per cert, noctas, ni he vist ni he llegit "la pasión turca", ho tinc pendent amb el video club un dia d'aquests...
I parlant de passions, he vist les fotos de la teva boda, feu molt de goig! :) Enhorabona again.
El problema d'estar inmers dins d'una "cultura" és que no te n'adones de les seves peculiaritats i, si te n'adones a vegades no tens ni maneres ni ànims per lluitar-hi en contra.
Per descomptat que privar de llibertat i menystenir a algú altre és del tot deplorable, però que no ho és també permetre el desnonament dels nostres avis perquè les pensions que els han quedat després de treballar tota una vida no els arriben per pagar uns lloguers hiperinflacionats per la cultura del totxo. I tot i que ens fa mal als ulls, podem arribar a compendre que és normal que el propietari d'un pis en vulgui treure un rendiment superior a 150€ al mes, ja que amb això ni cobreix gastos.
Depenent del punt de vista que es miri, totes les cultures hauríen de cambiar, però si la llibertat personal fós un requisit inexcusable per poder pertànyer a la unió europea, aquesta no existiría.