A l'hora del cafè, la noia sovintejava dos bars, en funció de l'humor i del temps, perquè un el tenia molt més a la vora de casa que l'altre. I sempre que l'atenien, demanava el mateix:

- Un cigaló de yuppie català d'uns trenta, amb carrera superior, amb un rajolí de màster. Intel.ligent però no arrogant. Divertit però no graciós. Ah, i posa-li un parell de dits d'atractiu, sisplau.

- De seguida.

I tal com li servien, se'l prenia d'un glop, saborejant-lo, però sense entretenir-s'hi gaire. El dit d'atractiu variava en funció del bar, però sempre trobava que es passaven amb l'arrogància. Però com que li havien dit que aquell era el millor producte de la gamma, ella seguia fidel a les expectatives inicials, seguia demanant el producte estrella, dia rere dia. Les seves amigues, als sopars, sempre li servien el mateix, perquè sabien que era el que ella preferia. I així van anar passant àpats, copes i cafès.

Fins que un dia, la cambrera del bar número dos, que devia tenir un dia avorrit, va decidir posar-li un producte nou que acabava de rebre. Així, de sorpresa, sense avisar, li va servir en veure-la entrar: ben pur, sense edulcorants, ni barreges, sense crema, ni màsters, ni succedanis d'esnobisme. Només duia unes gotetes d'ambició, les justes per donar-li aroma.

- Mmmmmmmm, ostres, és absolutament deliciós! Em sembla que mai havia tastat un daixonses tan bo. I què dius que li has posat avui?

- Absolutament res del que penses que t'agrada.