Les deu de la nit del diumenge, tarda del qual he passat com el meu Déu mana que s'han de passar les tardes fredes i plujoses: al sofà ben tapada i llegint un bon llibre, aquest pràcticament d'una tirada.
L'èxit del moment, The Boy in the Striped Pyjamas, m'ha decebut una mica. Literatura senzilla, sense ornamentacions, ni gaire gràcia, amb el joc de conjugar la innocència dins la barbàrie; en aquest sentit, una mica repetitiu del fons de La Vida es Bella, però des del meu punt de vista sense elements que apel·lin a la sensibilitat i encongeixin el cor com en aquella gran obra. Com sempre en els textos de l'holocaust, les contradiccions i l'absurditat de la crueltat humana són colpidores, però em quedo amb la sensació que tot i que el fons és demencial hi manquen elements de forma, que és fluix, i no m'acaba d'arribar suficientment el missatge. Tanco el llibre, amb un final irrevelable, i m'adono que no tinc ganes de veure la pel·lícula. Mala senyal.
Dues parts positives: Una, gràcies a l'Oxford virtual que vaig robar de l'antiga feina, he après una corrua de paraulotes en anglès que escric per recordar: Huts (cabanyes) Banister (barana), Huddle (apinyar-se), Rehearsal (assaig), (to) Make out (distingir), (to) Shrugge (encongir-se d'espatlles), (to be) peckish (tenir una mica de gana), (to) blink (pestanyejar), Knights (cavallers), Tanned (bronzejat), Spare (sobrant), Sore (adolorit), Woozy (grogui), etc.
I dues, una frase per recordar (cada dia a la feina):
"Just because a man glances up at the sky at night, does not make him an astronomer, you know"
L'holocaust ha estat tractat a la literatura i al cinema tantes vegades, de tantes formes diferents, que trobar-ne una d'original ja és difícil. Tanmateix, la decepció d'aquest èxit actualment de moda m'ha fet pensar en un gran clàssic del tema que em va entusiasmar pel seu enfoc i la seva originalitat: MAUS, indescriptible i genial comic novel·lat d'Art Spiegelman, guardonat amb un Pulitzer (1992). Casualment, el llibre el tinc deixat, així que avui no el puc rellegir... per sort en aquest cas, el prestatari mereix tota la meva confiança (i molt més).
En efecte Rosalita. El llibre és una birria. Recomano Sense Destí de Imre Kertez. És culpidor i molt dur però és un retrat fidedigne del que va passar. El Pijama de Ratlles? un llibret de color rosa d'aquells de usar y tirar
Potser semblaré una mica snob (i vés a saber si no en sóc i tot!! ;p)....però a l'hora de triar lectura, procuro fugir tan com puc de les últimes i exitoses novetats editorials, i no solc equivocar-me (per desgràcia). En canvi, tot i ser encara "novetat" i haver rebut premis (un altre criteri que faig servir per descartar llibres), ha estat una gratíssima sorpresa ha estat L'home manuscrit, de Manel Baixauli.
Noctas, bona descripció del Pijama.
Roseta, t'entenc! però jo sempre tinc la tendència a llegir la novetat per poder dir-hi la meva... D'altra banda, els premis a vegades els podem trobar molt desencertats, o pensar en una espècie de conjura malèfica (d'un cert ehemmm Planeta...?) però crec que sovint són molt merescuts, i per mi un criteri no de descartar sino tot el contrari...
Per cert, moltes gràcies a tots dos per les recomanacions, prenc bona nota!!!
Bnanit!