És extrany anticipar tant un comiat. Setmanes i setmanes de previsions d'adéu, de sopars i festes, de preparatius, d'expectatives. Finalment la S se'n torna a Berlín, i el pis està remogut, com la sorra quan caminem vora la mar.

Avui ha estat el nostre adéu privat, un sopar a un bar alemany del carrer Rosselló, prop de casa. Hem recordat les nostres aventures nocturnes, les nostres desventures professionals, la conjura dels necis que vam patir juntes, el dia de la inundació al pis, les festes, els peixos pallasso que hem pescat, les èpoques millors i els dies per oblidar.

En pocs dies començarà una nova època; faig números i els anys de volada sumen sis: dos anys en parella, any i mig sola, un amb una desconeguda, i un any i mig amb la S. Tot són cicles, tot són etapes, i ara n'encetarem una de nova, amb Alegria, amb il.lusió pel canvi, perquè és sa acabar quelcom quan toca, menjar-se el iogurt abans de la data de caducitat però no perquè caduqui.

Sentiments ambivalents que es mesclen i em desconcerten: ganes d'acabar, que la sorra torni al seu lloc i veure l'aigua clara. Tristesa i un enyor que segur que sentiré eventualment, i alegria i alleujament per recuperar un espai físic i metafísic que em falta.

Tot plegat ajuda a oblidar les desgràcies de la crisi i si més no... Sempre ens quedarà Berlín.