Critiquen el maniqueisme bushià, mentre els Uns parlen de la mort dels Altres i aquests de penjar els primers. Criden, fan que s'esbatussen, no viuen en pau.
Cada any des que tinc memòria, per aquesta època, una representació dels Uns, fa una escursió al poble del costat. Es reuneixen a la Plaça Major dels Altres amb aquests, per fer el Ball més important de la temporada, el que marcarà el ritme de l'any, el que per força hauran de ballar la resta de dansaires dels pobles respectius. Es disputen el protagonisme, tots volen comptar els llargs per lluïr-se i que el ball sigui el més semblant al propi. A ritme de sardana ara salten uns ara boten els altres, no es posen d'acord mai amb el compteig. Saltem com sempre! res de comptar i dividir! -diuen uns-. I ara, animal! S'ha de comptar perquè la dansa sigui equilibrada! Sempre acaba sent un ball estrambòtic, mai gaire semblant a la sardana, que jo recordi.
Fins que un any, un dansaire del poble dels primers trepitja l'adversari més fort que de costum, i l'espardenya es desfila. Això ja res té a veure amb la dansa més bella de les que es fan i es desfan. S'ha acabat! Un conseller assenyat s'atura sorrut i diu que ell no balla més. Aquí, o compta tothom o abandona el cercle. Però no podem ballar imparells! - s'indigna un de l'altra banda-. Hi ha un moment d'expectació; marxarà el conseller? La parella de ball del conseller dubta si seguir-li la veta, i va fent saltironets, ara compto curts, ara faig un llarg, ara miro la noia de l'altra banda que em pica l'ullet...
- Escolta tu, aquesta gent no pot ballar sense nosaltres, i si no ens plantem acabarem ballant la conga de cada any. Què fem?
- Castells?
- Digues?
- Que dic que fem castells!
- Ah! No sé, vols dir que en sabran de fer pinya els Altres? I si els ensenyem un ball de bastons?
- Fuig! Això acabaria a bastonades. Escolta, només hi ha una solució. Fotem el camp d'aquí, i tornem a casa a aprendre a ballar el Tango.
Atenció amb el tango, que ballat amb un enemic, o et porta al cataclisme absolut de la destrucció o t'obre les portes del cel. Dues opcions absolutament contradictòries que es troben enganxades una tocant l'altre amb el tango.
Gran carlos gardel !!!
Rosalita, no t'enganyis, el ball té ja tots els passos contats i la coreografia pactada, "plantes" i declaracions pujades de to són per a la galeria.
El maniqueisme no és patrimoni nord-americà. I menys en un país, estat o nació (no entrem en discussions semàntiques) com el/s nostre/s on existeixen nacionalismes de signe contrari i excloent. És normal llavors que els uns desitgin morts alienes, i els altres enyorin execucions sumaríssimes. Tot i que em sembla que també això són en realitat poses de saló... Que després a l'hora de votar en contra d'un tercer, bé que voten junts sense que a ningú se li caiguin els anells ni se li despinti el somriure...
Bon dia Rosalita,
Bella metàfora! Ara a esperar a veure què farà en Castells aquesta setmana, tot i que jo no hi confio massa, millor dit, no hi confio gens. Això sí, és un dels pocs que el veig capaç de guanyar-se la vida fora si hagués de canviar de feina, en cas de que es posés massa sorrut i “el dimitissin”.
Al tiempo!
Són tots uns comediants., uns xulos d'estar per casa. Si de mi fos estarien tots a la presó, per lladres i per corruptes i sobretot per bocasses., colla de miserables., tots, tots., no se'n salva ni un., bé se salva la Nebrera però perquè està bona no per altre cosa..saludus
Que la Nebrera està bona?????
Para gustos los colores...
Marc, tinc pendent provar-lo... però ja posats potser millor aprendre'n amb un amic que amb un enemic, no? ;)
Janton, segurament tens raó, tot es resumirà en la pallassada de sempre, però el pas d'en Castells (no sé si assajat o no), ja és quelcom, no?
Miquel, a mi és l'únic que em convenç una mica com a professional i persona, o sigui que ja veurem quan triguen a "reclassificar-lo"!
Noctas... estàs bé?? La Nebrera està bona¿??