Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega sempre amb la mateixa pedra. Amb els anys no deixem d'ensopegar, però si més no, aprenem a no caure de cara i trencar-nos totes les dents. Aprenem a conèixe'ns una mica les febleses pròpies i tractar-les a temps que no es tornin un mal major, lluitant contra el que una amiga psicòloga anomena els àliens personals de cadascú: gelosies mal enfocades, ràbies insostenibles, neurosis diverses i altres sentiments poc edificants. Una relació sana parteix de la confiança, i aquesta s'alimenta amb la comunicació i la franquesa, encara que a vegades dir segons què ens costi, i se'ns posi a l'estómac com una bola de pèl felí. Parlar, raonar i explicar racionalment el què semblava un alien ajuda a desinflar la bola, com si haguéssim pres una bona cullerada de bicarbonat.
Una vegada vaig conèixer algú que comparava les relacions amb un tamboret. Deia que tota bona relació s'havia de sustentar en tres potes: el sexe, el respecte, i ... no recordo la tercera, però cadascú pot afegir-hi el valor que més s'estimi. Una metàfora una mica coixa pel meu gust, i una mica incòmoda; segurament deuria ser algú que només es prenia una cervesa ràpida en les relacions. Personalment m'agrada més la idea de fer créixer quelcom conjuntament, la idea de l'arbre que es cuida i es rega a diari. Tot i que en realitat sóc un exemple pèssim com a jardinera, tothom que em coneix sap que he matat totes les plantes que tenia perquè m'oblido de regar-les. Totes tret d'un cactus que tenia a la terrassa de l'anterior pis que cada primavera m'obsequiava amb unes flors liles bellíssimes.
Recentment m'he adonat que una llavor que havia plantat ha crescut un pam. És un brot jove, amb arrels de complicitat i fulles delicades i amoroses. És un arbret ben plantat i ben bonic, i cada dia m'és més familiar. Em desperto amb ell al cap, i en arribar a casa ja no em puc estar de fer-li una moixaina i dir-li quatre paraules carinyoses. És molt tendre, encara no tinc clar el fruit que donarà, però segur que serà mestissament dolç i m'agrada pensar que s'acabarà convertint en un arbre bellament frondós o que fins i tot acabarà brotant... I com que vull creure que aprenc dels meus àliens, avui he comprat adob de franquesa, he pres una cullerada de bicarbonat, i he penjat un cartell lluminós per recordar de regar el meu arbret preciós cada dia.
Foto: Roure de la Senyora, St.Boi de Lluçanès
Felicitats, felicitats i felicitats altra vegada però et donaré un consell. Si vols que la relació sigui duradera és molt important que li cuïnis bon menjar i que li planxis les camises i que en definitiva el cuidis com es mereix. T'ho dic en serio. L'home valora moltíssim aquestes coses quan porta temps amb una dona i ja deus conèixer aquell dit tant savi que diu "Al marido lo consigues por el estómago"., en fi Rosalita com sempre dient tonteries., que tinguis una molt bona entrada d'any i que visca l'amor ben regat...saludus campeona!!!
Un article realment molt bonic.Enhorabona, i FELIÇ 2009!
Collons!! (amb perdó) què bonic t'ha quedat!!
Feliç 2.009, i que aquest arbre segueixi creixent i florint, que sembla que la seva ombra t'està resultant d'allò més agradable...
Rosalita,
Un dels meus desigs per l'any 2009 és que ens permetis continuar llegint les teves sempre interessants aportacions a la blogosfera.
Que tinguis un molt bon any!
PS: No em puc estar de fer un mini comentari sobre el primer comentari. I és que estic realment sorprès que encara hi hagi gent que pensi així. O potser és només una nova provocació de l’amic Noctas i jo he acabat picant l’ham. En fí, potser l'equivocat sóc jo i encara no m’he assabentat. Jo sóc dels que em planxo les camises, quasi sempre.
Jeje Noctas, com es nota que no em coneixes! Planxar jo! De cuinar en podem parlar, però els sorrentinos ho guanyen tot... i sóc partidària de compartir el regar i el fregar eh!!
En fi, gràcies pel comentari provocador de sempre, com que m'ho preunc una mica en broma somric i tot!
Gerard, moltes gràcies, molt amable ! Per cert, a veure si al 2009 trobes la independència ;)
Janton, no tant bonic com algun dels teus articles dedicats a Elma... l'important és regar oi?
Miquel, gràcies pels bons desitjos, i ja saps que són recíprocs, El Radar m'ha acompanyat tot l'any, i espero que per molts més. Ah, amb en Noctas, que ja "ens comencem a conèixer", sempre em fa l'efecte que borda molt però a l'hora de la veritat és un tros de pà. Ara, a mi personalment m'agraden els homes que es planxen les pròpies camises (i alguna aliena!).
Nois, MOLT BONA ENTRADA D'ANY A TOTS, ENS RETROBEM AL 2009!