Des de fa mesos, el director financer de l'empresa segueix el mateix ritual migdià: quan l'oficina es buida a l'hora de dinar, agafa la bossa amb el tuperware que li ha preparat la dona, treu una llauna de la màquina, i enfila tranquil.lament el carrer Balmes, direcció als jardins públics. És apreciat a l'empresa, i a vegades els companys el conviden a unir-se a ells per dinar; però davant el posat ronsejaire d'ell, poc a poc l'han anat deixant estar. El director agraeix aquella estona d'intimitat, l'espera amb ànsia, i els dies que plou i se n'ha d'estar, es sent ensopit i decebut.

Quan arriba als jardins, busca el banc de sempre, que pràcticament considera seu, i tant si es estiu com hivern, un cop assegut, es treu les sabates, i encreua les cames una damunt de l'altra, deixant el dinar a l'espai triangular entre cuixes. Obre la llauna amb parsimònia, fa el primer glop, i saluda la seva amiga, la seva única confident que l'escolta pacientment, amb aire altiu i decapitat.

 - Ostres Venus, avui han arribat els auditors a l'empresa. Què pesats! Ara, hauries de veure com està el gerent de l'equip... és una escultura!

                   (95è joc literari proposat per Jesús M.Tibau)