Ja no val pensar que canviar de feina, de sector, de professió, és fàcil. El gruix de la societat, els assalariats, fins i tot els de major grau, ja no tenen cap mànec de cap paella, els sous es congelen mentre la vida no frena, i cada dia som una mica més pobres. Els de sota de tot de la piràmide noten el pes com una llosa, mentre a dalt de tot es reparteixen el pastís entre cada vegada menys mans.
Ho deia i ho segueix dient Miren Etxezarreta, la gran Mestra amb qui vaig tenir el privilegi d'aprendre a la facultat: "Señores, esto no es un fallo del capitalismo, esto es el capitalismo mismo". Les classes d'Etxezarreta eren magistrals, brillants, interessantíssimes, originals, i fins i tot a primera hora eren plenes. I davant el pensament únic, era un bri d'aire transgressor que s'agraïa i que ara rememoro amb gratitud i admiració.
Els cicles són intrínsecs al sistema, i les bombolles sempre esclaten. El món (capitalista) està farcit de contradiccions. És curiós veure per exemple, que tots aquells que s'omplien la boca contra cap tipus d'intervenció corren ara a plorar al papi-Estat perquè aquest injecti líquid als bancs, mentre als assalariats, les lloses els pesen cada dia una miqueta més. Això ens du a dues actituds possibles davant les desgràcies occidentals diàries: ens resignem i esperem el canvi de cicle, o busquem alternatives al model actual. Etxezarreta, paradigma de l'antineoliberalisme imperant (llegeixi's Sala-i-Martin), té un enfoc crític si més no atrevit i raonat. Intervencionisme keynesià contra les polítiques de les últimes dècades de lliberalisme extrem, reconduïr el mercat per posar-lo al servei de la societat, de les persones, són algunes de les seves idees. El model que proposa pot tenir embolcall d'utopia (i algunes fan ferum a marxisme i fan de mal defensar), però tanmateix tenen un fons ben fonamentat i val la pena parar-s'hi a considerar-les.
Dilluns seguirem amb les nostres feines, amb els nostres sous congelats, amb les hores de més que hem de regalar per culpa de la paraula crisi. Però potser de tant en tant, sobretot abans de votar res ens hem d'asseure, ser crítics reflexius i constructius i donar oportunitats a idees innovadores. I és que també depèn de nosaltres plantejar el món en què volem viure, el sistema que creiem just i desitjable. Potser no tot el que donem per suposat és l'única opció possible. I cal recordar que temps de crisi és també temps d'oportunitats.
Rosalita,
M'ha agradat molt el darrer paràgraf, i especialment venint d'una persona jove com tu. Sempre pretenem que les solucions ens vinguin de fora com si nosaltres fóssim uns invàlids sense idees. I sí, venen també temps d'oportunitats, i qui les sàpiga aprofitar es mirarà aquesta crisi com un trampolí a l’èxit.
Oh, les classes de la Miren! Fantàstiques! Tu també vas llegir "La farsa neoliberal"? :)
Miquel, ningú sap com acabarà tot això, però cada vegada penso més que del què es tracta és una mica de "canviar el xip" tots plegats, i ser conscients que el sistema que teníem fins ara i que donavem per descomptat, no és viable pel funcionament del món (sobretot per la felicitat de les persones , que al final és el que compta). I respecte les oportunitats, l'emprenedor que les sàpiga veure treurà un pessic ...
Litus, i tant, quins temps eh! Miren i Serra Ramoneda són els dos de qui tinc millor record i que més em van ensenyar. Ah, de farses n'he vist moltes, però la que esmentes no em sona... jo sóc de la quinta de l'"Informe Lugano"!
Tens raó, hauríem de canviar el xip, però la veritat és que arriben les eleccions i nomès tenen opcions els partits majoritaris que són tots continuistes amb el sistema, tímids amb el poder econòmic i servils amb les potències que dominen el cotarro del comerç mundial (Tota una Hillary Clinton passant de puntetes pel "petit detall" dels drets humans per a no ofendre al gegant xinès...)
I un solament, un sol vot, una sola opinió, val tan poc contra el pes de milers i milers d'aborrallonats que seguiran sempre i sense pensar al fals líder populista de torn...
Rosalita, crec que el problema és de confiança (manca de) i no de sistema.El diner no circula, perquè els bancs no es presten entre ells i part dels consumidors no gasten, per por, per desconfiança. S'ha curtcircuitat el flux del diner. Fins que no es recuperi la confianza (diga-li tranquilitat, optimisme) no es superarà la crisi.Els mitjans de comunicació no han ajudat gaïre.
Els culpables són els bancs i els qui han especulat a costa de la nostra inocència i ingenuitat... aquest sistema ha permès que un tio com Maddoff hagi estafat milions i milions de dolars ., si aquest paio ha estafat el que ha estafat, imagineu els bancs el que s'han enbutxacat., ens pensem que això és una democràcia i el que hi ha és una gran estafa universal...saludus