Ja no val pensar que canviar de feina, de sector, de professió, és fàcil. El gruix de la societat, els assalariats, fins i tot els de major grau, ja no tenen cap mànec de cap paella, els sous es congelen mentre la vida no frena, i cada dia som una mica més pobres. Els de sota de tot de la piràmide noten el pes com una llosa, mentre a dalt de tot es reparteixen el pastís entre cada vegada menys mans.

Ho deia i ho segueix dient Miren Etxezarreta, la gran Mestra amb qui vaig tenir el privilegi d'aprendre a la facultat: "Señores, esto no es un fallo del capitalismo, esto es el capitalismo mismo". Les classes d'Etxezarreta eren magistrals, brillants, interessantíssimes, originals, i fins i tot a primera hora eren plenes. I davant el pensament únic,  era un bri d'aire transgressor que s'agraïa i que ara rememoro amb gratitud i admiració.

Els cicles són intrínsecs al sistema, i les bombolles sempre esclaten. El món (capitalista) està farcit de contradiccions. És curiós veure per exemple, que tots aquells que s'omplien la boca contra cap tipus d'intervenció corren ara a plorar al papi-Estat perquè aquest injecti líquid als bancs, mentre als assalariats, les lloses els pesen cada dia una miqueta més. Això ens du a dues actituds possibles davant les desgràcies occidentals diàries: ens resignem i esperem el canvi de cicle, o busquem alternatives al model actual. Etxezarreta, paradigma de l'antineoliberalisme imperant (llegeixi's Sala-i-Martin), té un enfoc crític si més no atrevit i raonat. Intervencionisme keynesià contra les polítiques de les últimes dècades de lliberalisme extrem, reconduïr el mercat per posar-lo al servei de la societat, de les persones, són algunes de les seves idees. El model que proposa pot tenir embolcall d'utopia (i algunes fan ferum a marxisme i fan de mal defensar), però tanmateix tenen un fons ben fonamentat i val la pena parar-s'hi a considerar-les.

Dilluns seguirem amb les nostres feines, amb els nostres sous congelats, amb les hores de més que hem de regalar per culpa de la paraula crisi. Però potser de tant en tant, sobretot abans de votar res ens hem d'asseure, ser crítics reflexius i constructius i donar oportunitats a idees innovadores. I és que també depèn de nosaltres plantejar el món en què volem viure, el sistema que creiem just i desitjable. Potser no tot el que donem per suposat és l'única opció possible. I cal recordar que temps de crisi és també temps d'oportunitats.