En general no puc dir que trobi a faltar la convivència amb la S. Allò de dormir amb taps a les orelles per no sentir els talons o les dutxes a hores intempestives, el desordre de la cuina, les mil cremes escampades pel bany, el futbol dels dijous que passava davant del Polònia, el gamarús del seu amic...

Però avui, tornava amb la moto cap a casa al vespre (nit) i m'ha agafat un atac d'enyor pensant en com m'agradaria trobar-la en entrar. Compartir un dels nostres tès a la cuina, explicar-li les meves anècdotes esperpèntiques i altres despropòsits del dia. A mesura que li explicava les cabòries de la feina aquestes s'anaven fent petites, perquè sempre em recolzava, insultava els bàrbars que em feien la vida difícil, s'exaltava amb les injustícies i m'entenia quan li deia que aquest país és la cua d'Europa a nivell d'empresa (entès com a vida laboral). A quin país avançat els directius arriben a les deu i dinen en més de dues hores? I aleshores ella em deia la seva frase "los catalanes sois como los alemanes de España", i ja teníem debat encès per estona.

Em sento afortunada d'haver compartit tan bones estones, (i quina sort tinc que marxés al moment idoni per recordar-les amb tanta estima). Per sort, l'enyor a estones d'una companyia passada es compensa amb escreix per les Alegries d'una nova companyia ben il·lusionant.

Avui enyor carinyós. Propera parada, Berlín.