Trenta Tres pensaments desconeguts
L'Ona porta una estona asseguda al bus, mirant per la finestra sense veure-hi. Reviu els esdeveniments una i altra vegada, assaboreja moments que li fan venir salivera, i juga amb el contorn de la finestra que li va deixant el dit polsós. Amb els nervis s'ha confós de línia, i en pocs minuts s'adonarà que la parada no es correspon amb l'esperada. Acaben de passar la Sagrada Família de llarg, i l'Ona haurà de retrocedir per arribar al pis. Però tant li fa, perquè els records de la nit li compensaran la llarga passejada. Fins i tot pensarà que l'error ha estat sa per descobrir una mica el nou barri.
L'embadaliment de l'Ona li ha impedit adonar-se que la senyora que seu davant d'ella l'observa, mirant d'endevinar què s'amaga darrera el somriure estúpidament feliç de la noia. Segur que té a veure amb un xicot, pensa la Mel; quina sort en tenim de l'amor!
La Mel té vora seixanta anys, i veient la cara de satisfacció de l'Ona li venen al cap els primers encontres amb el seu home. D'amagat, en ple franquisme, les trobades furtives eren un bocí de felicitat enmig del cúmul de despropòsits diari. Les carícies d'aquelles mans grans i eixutes que tenia en Ric que l'agafaven per la cintura amb fermesa, i que la recorrien amb delit; aquells besos interminables i inexperts primer, interminables i destres després, sempre tan humits, amb aquell gust tan peculiar que li costava de rememorar, i que sempre, en el seu record, tenien el sabor de les ametlles tendres. No havia estat capaç de trobar aquella passió altra vegada,en una relació. S'havia casat, i sempre es deia que era raonablement feliç. Però. A vegades li venia un però al pensament, i tancava els ulls amb força sacsejant el cap per fer-lo fugir. En aquells moments al bus, observant la noia desconeguda, i rememorant els bocins de l'antic amor, la Mel nota un pessigolleig al ventre que feia temps que no experimentava, i sent un rubor intens que li enrogeix la cara. Talment com si aquesta noia m'hagués encomanat l'estat d'ànim, pensa.
L'Ona es passa una mà distretament per la cara, que li deixa un rastre de pols a la galta, i la Mel reprimeix l'instint de passar-li un dit ensalivat per treure-li la taca, com feia amb la seva filla quan era una nena. Observa la noia rebre un missatge al mòbil i alçar-se d'una revolada per sortir d'un salt del bus. Somriu. És curiós la tendresa que ens pot despertar una desconeguda que ens creuem per casualitat, reflexiona la Mel.
Uns quants metres més enllà, entre la multitud que ara s'atapeeix, un home es mira la Mel, i prova de recordar on ha vist aquells ulls color turquesa i aquesta boca de gest seductor. Se sent atret cap aquella dona que no sembla conscient de la seva bellesa. Quan ella gira fugaçment el gest i les mirades es troben, els ulls de la Mel són interrogadors i murris, ha viscut el suficient per no intimidar-se fàcilment. Ja fa temps que s'ha fet invisible a les mirades dels homes, i tanmateix, aquest senyor la mira amb ulls de desig . Ella sempre ha estat coqueta, i se sent afalagada,però no té ganes de jocs. Abans que en Pau tingui temps de pensar què hauria de fer per iniciar una conversa amb aquella dona, tot just abans de la Plaça Francesc Macià ella s'ha fet fonedissa entre la gent.
En passar pel carrer Calvet, a la Mel se li ha encès un desig capriciós sobtadament. Amb un moviment ràpid baixa del bus, i s'encamina cap al Mercat de Sant Gervasi. Aquell vespre cuinarà un plat mig oblidat: rap amb ametlles.
Janton dijo
M'encanta!!
Aquest relat es mereix un premi!
4 Abril 2009 | 09:03 PM